(Capítol 9)

En Fernández torna al despatx amb dues ampolletes d’aigua i un parell de gots.

En Manolo fa broma demanant-li una canya enlloc d’un got d’aigua. De fet, fa broma però, sens dubte, li ve més de gust la cervesa.

En Fernández treu un full blanc. Agafa un bolígraf de propaganda del banc. Li pregunta al Manolo quan paga cada mes per la hipoteca del seu pis. Apunta el número que li diu dalt de tot de la pàgina i l’emmarca amb un rectangle, que ressegueix diverses vegades. Mentre va resseguint-lo comença el seu discurs.

– La seva dona… Com es deia? Marta? Pensi quina cara de felicitat posaria la Marta si li proposés canviar-se de pis. I els seus fills què dirien? El barri on viuen ja no està a l’alçada de la seva categoria, senyor Manolo. Què li semblaria viure més a prop del propietari de la constructora? Vol que fem quatre números?

Al Manolo li ha canviat la brillantor dels ulls i en Fernández ho ha vist. Nota que ha reaccionat després de tanta estona intentant vendre-li dipòsits, accions bancàries i opcions preferents del banc. Li ha tocat la fibra sensible amb el pis nou.

En Manolo veu un glop d’aigua.

– Imagini’s un pis més gran, amb 4 habitacions potser? I amb un gran balcó on poder sopar amb els amics de tant en tant…

En Manolo s’acaba tota l’aigua de l’ampolleta, mentre no pot evitar pensar en quina cara faria la cambrera quan li expliqués que ara, a més de ser el cap de l’obra, se n’anava a viure en un pis en una zona millor de la ciutat.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis