140/365-El futbol es jugava els diumenges

El futbol és un esport que sempre s’havia jugat els diumenges a la tarda. La majoria de partits, a més, coincidien a les 5 de la tarda.

Fa uns anys, però, van començar a jugar-se alguns partits en horaris diferents per allò de les televisions, i després per allò de les competicions europees entre setmana, alguns partits van avançar-se a dissabte.

La cosa es va anar complicant fins arribar a l’extrem que els 10 partits d’una mateixa jornada de la Primera Divisió espanyola es juguen en horaris i dies diferents.

Tot i aquest desgavell d’horaris, que ha portat a que a Cornellà s’hagin disputat 133 partits de Lliga en 32 horaris diferents, ha tocat sostre aquesta temporada 2015-2016, en que només s’hi han jugat 4 partits en diumenge en comparació amb els 9 que s’hi han jugat en dissabte. Per cert, en dilluns se n’han jugat 3 (només 1 menys que en diumenge).

A la següent gràfica podeu veure l’evolució de partits jugats en diumenge (en color verd) o en dissabte (en color blau) des que l’Espanyol juga a Cornellà:

Partits_dissabte_vs_diumenge_Cornella

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

139/365-Matemàtiques i sexe

Avui us vull recomanar una xerrada de TEDx en que la doctora Clio Cresswell ens parla de com les matemàtiques formen part de l’essència més íntima dels éssers vius.

Cal al final de la xerrada diu alguna cosa així com que és molt curiós com les matemàtiques van aparèixer/emergir fa uns 2000 anys de forma independent i més o menys en paral·lel a diferents punts del planeta. I que quan les persones s’han reunit (en guerra o en pau) han discutit sobre moltes coses (religió, cultura, llengües) però parlant de matemàtiques si s’entenien/encaixaven. Les matemàtiques es troben a les arrels de la humanitat.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

138/365-We’re The Superhumans

Entre el 7 i el 18 de setembre se celebraran els Jocs Paralímpics a Rio de Janeiro.

Ara podria fer un post ensucrat dient que els atletes paralímpics són uns herois. No el faré però ho comparteixo totalment i penso realment que ens donen una lliçó de superació a tots els que, afortunadament (i ho diem i ho pensem poc), no tenim cap limitació física.

El post d’avui és per convidar-vos a veure el tràiler que ha fet la cadena britànica Channel 4 sobre els Jocs Paralímpics. Val mol la pena.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

137/365-Pau López ha de marxar cedit

Pau López va ser el porter titular de l’Espanyol la temporada passada disputant 36 partits de Lliga (tots menys 2) i 2 de Copa.

Pau va néixer el 13 de desembre de 1994, el que significa que ara mateix té 21 anys i que, quan es van disputar els Jocs Olímpics de Barcelona, encara no havia nascut. Poso com a referència el Jocs Olímpics perquè la majoria els tenim molt recents (sembla que van ser ahir, que diem tot sovint) i per posar de relleu que Pau López és molt i molt jove.

No és habitual que un porter amb 20 o 21 anys sigui titular d’un equip de Primera Divisió, però la marxa de Kiko Casilla l’estiu passat al Reial Madrid i la precària situació econòmica de l’Espanyol que impedien incorporar un porter millor, van situar a Pau a la porteria. És evident que si es va confiar en Pau és perquè els tècnics pensaven que era un porter de garantia i que la porteria estava ben coberta.

La temporada passada va encaixar molts gols, tot i que a la majoria ens va quedar la sensació que un porter amb més experiència tampoc hauria acabat amb uns registres massa millors, perquè diguéssim que la línia defensiva tampoc va posar-hi de la seva part.

Tot i això, la part positiva de tot plegat és que es va curtir amb foc real i la seva maduració com a porter va experimentar una acceleració molt important i va demostrar que té fusta per ser un porter de garanties i, sobretot, de futur. Tot això per no parlar de la seva dimensió com a persona amb el cap moblat, que ha demostrat sobradament amb les seves declaracions públiques.

El més normal, sense els precedents que explicava més amunt, hauria estat que Pau hagués marxat cedit a algun equip de Segona o Segona B que li garantís minuts un parell o tres de temporades, com li va passar al mateix Casilla i a molts d’altres en el passat.

Però el fet és que ara l’Espanyol ha fitxat Roberto, que ha vingut per ser titular des del primer dia. I això deixa Pau com a segon porter.

Jo crec que Pau hauria de marxar cedit perquè necessita tenir encara més minuts i guanyar molta més experiència i, per damunt de tot perquè, si es queda a l’Espanyol, només jugarà els partits de Copa o els de Lliga que Roberto no pugui jugar per lesió o sanció.

Marxar no crec que sigui un pas enrere, sinó tot el contrari. Si es queda a l’Espanyol crec que no només posarà fre a la seva formació sinó que donarà un pas enrere perquè, com deia més amunt, la posició de porter probablement és la que necessita de més regularitat i minuts a l’edat que ara té Pau.

Si ens ho mirem amb ulls empresarials, Pau és un bon actiu de l’Espanyol a curt termini però que té potencial per ser molt millor a mig termini. Sabem que ara és un bon porter però no sabem si serà un enorme porter en pocs anys. El que està clar és que és un actiu que perdrà valor si el deixem a la banqueta i que cal invertir en la seva formació, el que equival a que tingui minuts lluny de Cornellà. La millor manera de saber si serà un gran porter minimitzant el risc per l’Espanyol és que ho demostri en un altre club.

Tenir Pau de segon porter és allò del “pan para hoy y hambre para mañana”. Que Pau es quedi és una solució fàcil a curt termini, però no crec que sigui la millor pel  mig termini.

La derivada de tot plegat, i que no cal oblidar, és que si Pau marxa cal trobar un segon porter de garanties que pugui cobrir l’expedient quan Roberto no jugui.

(Article publicat a PericosOnline).

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

136/365-Twitter és un bar de borratxos

Avui vull fer referència al davantal que va fer en Jordi Basté dilluns i, en concret, a una expressió que va manllevar del periodista esportiu Santi Segurola que diu que Twitter és un bar de borratxos.

Estic d’acord que a Twitter hi ha molts perfils que actuen com a borratxos, en tant que diuen el primer que els passa pel cap i que són capaços d’insultar sense cap mena de contemplació ni de penediment.

Però hi ha una cosa de Twitter que obvia la frase de Segurola i és que cadascú pot triar a quines persones deixa entrar al seu bar i a quines no. És tant fàcil com seguir els perfils que t’interessin i deixar de seguir (o inclús bloquejar) els que no.

Fa alguns mesos vaig escriure que les xarxes socials no són dolentes, sempre que se sapiguen utilitzar i que tot depèn de l’ús que en fem.

Entenc el fons de la frase de Segurola però potser estaria bé, d’una vegada per totes, deixar de criminalitzar la xarxa, el mitjà de comunicació, i passar a denunciar els que en fan un mal ús.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

135/365-Pokémon Go

Des que la setmana passada va esclatar el que podríem definir com el “fenomen Pokémon Go”, tots hem fet moltes brometes amb el que està suposant (jo el primer), però el que ha fet Nintendo a nivell empresarial és brutal. Ha aconseguit tenir un impacte global rapídissim i les accions de la companyia han pujat moltíssim en pocs dies.

Per tant, el primer que cal fer és felicitar Nintendo pel seu èxit i per haver apostat per la realitat augmentada, que és un camp amb un potencial brutal i que tindrà impacte positiu a les nostres vides més aviat del que ens imaginem.

Després tenim l’aspecte social que ha provocat. He llegit molts comentaris dient que és una moda i que, com a tal, tots els que s’han apuntat a jugar-hi no tenen massa personalitat i s’han deixat arrastrar per la massa. Segurament és cert que és un fenomen de masses, però no deixa de ser un joc i, per tant, el que cal buscar-hi és entreniment.

D’entrada jo vaig pensar que no hi jugaria, però el meu fill de 9 anys m’ho va demanar i em vaig instal·lar l’apliació dissabte. I diumenge al matí vam sortir tots dos de “cacera” per Barcelona. Vam estar gairebé un parell d’hores caminant pel barri caçant Pokémons i ens ho vàrem passar prou bé. Si fos per ell, hauria seguit tot el dia, però entenc que aquí és on ha d’actuar el sentit comú d’un adult: està bé jugar una estona quan és el moment però tampoc cal obsessionar-se i estar les 24 hores del dia pensant en el joc.

Jo m’ho vaig passar bé pel carrer amb el meu fill. Val a dir que vam caminar bastant i això també és un factor important a valorar positivament: no és un joc d’ordinador, consola o mòbil que et faci quedar-te immòbil davant una pantalla. Jugant al Pokémon Go també fas exercici.

A tall d’anècdota, us deixo un parell d’apunts finals:

  • Diumenge al matí ens vàrem trobar bastantes persones pel carrer (bastants pares amb fills petits) jugant al joc. Els pares ens creuàvem mirades de complicitat i, fins i tot, amb alguns ens vam dir allò de “què? de cacera?”
  • El joc servirà, tal i com vaig apuntar per Twitter, perquè molts frikis dels videojocs aixequin el cul de la cadira i els toqui l’aire

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

134/365-Desconnectar per vacances

Ara que s’acosta la temporada on la majoria de persones fan (fem) vacances, s’acostuma a obrir el debat de si durant aquestes vacances és millor desconnectar completament o no.

Ho dic sobretot pensant en persones que tenen posicions de responsabilitat a les seves empreses, normalment amb persones al seu càrrec, com seria el meu cas.

Hi ha una teoria que diu que és millor desconnectar completament durant les 2 o 3 setmanes de vacances (dic 2 o 3 perquè són les vacances continuades que habitualment fan aquest perfil de persones). Aquesta teoria diu que no s’ha de mirar el correu electrònic i només contenstar alguna trucada, sempre depenent de qui sigui el que truca.

Hi ha una altra teoria, que és la que jo aplico, que prefereix mantenir la connexió “amb perfil baix”. Jo acostumo a llegir els correus electrònics mentre sóc de vacances. Potser no ho faig cada dia, però sí que cada 2 o 3 dies. La majoria dels correus no els contesto, però potser n’hi ha algun d’urgent que sí haig de contestar o algun altre que haig de redirigir perquè alguna altra persona o persones facin alguna acció (això ho faig perquè jo no em converteixi en un coll d’ampolla).

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].