Deia Daniel Sánchez-Llibre que el que avui és blanc demà pot ser negre, frase filosòfica que va definir molt bé el seu mandat com a President de l’Espanyol, però que molts altres personatges relacionats amb el fosc món del futbol podrien haver dit perfectament.

Si hem de fer cas del que ens diuen els periodistes que segueixen l’actualitat blaugrana, Neymar té els dos peus pràcticament fora del Camp Nou.

Obro un parèntesi. Neymar és un professional i si a París li paguen molts més diners que a Barcelona és comprensible que marxi. Tanco parèntesi.

Doncs bé, tot apunta a que Neymar marxarà del Barça. I, automàticament, passarà a engreixar la llista d’ex-futbolistes del Barça que passen de ser idolatrats a odiats en poques setmanes. Per cert, això passa al Barça com passa a molts clubs, però crec que al club blaugrana li passa amb molta més exageració perquè aquí a Barcelona tant bon punt un jugador s’enfunda la seva samarreta no triguem ni dos dies en assabentar-nos que era culer des de petit i que per això sent tant els colors.

(Segons aquesta regla de tres, Messi també és del Barça).

Neymar era una bona persona a qui se li ha perdonat tot mentre ha vestit la samarreta del Barça. I la premsa li ha tapat totes les tonteries de nen malcriat, les faltes de respecte als rivals, les festes nocturnes i etcètera. Però ara és un dimoni, un vividor, un parrandero, un traidor molt pitjor que Figo (no m’ho invento jo, ho he sentit dir a més d’un culer). El que avui és blanc demà pot ser negre.

No creieu que Cristiano Ronaldo seria un ídol blaugrana si en el seu dia hagués fitxat pel Barça?

Tot el culebrot Neymar és molt divertit pels que no som culers perquè veiem com alguns periodistes canvien de jaqueta amb una velocitat de récord.

Si ens allunyem una mica del cas Neymar, és curiós com en això del futbol els jugadors passen de ser àngels a ser dimonis pel sol fet de portar l’escut del meu club o d’un altre. Fa més de set anys que vaig escriure que és molt més sà no tenir ídols. No val la pena, el futbol és un negoci i els jugadors en són la matèria prima. És evident que més d’un sentirà els colors del seu club, però sentirà molt més els colors dels bitllets de l’equip que li dobli la fitxa. És la seva feina (que tampoc dura tants anys) i són uns professionals. Un dia estic aquí i demà allà. El que avui és blanc demà pot ser negre.