Ja ha arribat l’esperat (que no vol dir desitjat) xoc de trens, altrament conegut com xoc de legitimitats. És a dir, el xoc entre els que pensen que Catalunya té sobirania per decidir el seu futur i els que creuen que aquesta sobirania rau en tots els espanyols.

Hem arribat fins aquí perquè les dues parts enfrontades no han sabut trobar una solució dialogada. I aquí no entro a dir si és culpa d’una part o d’una altra perquè, com en qualsevol diàleg o negociació, si no s’arriba a un acord les dues parts tenen part de culpa. Suposo que tocaria estirar ben fort de les orelles a totes dues parts per haver-nos portat fins aquí, un lloc conegut com atzucac, carreró sense sortida, via morta, etc.

El fet és que ara mateix, i abans de l’1 d’octubre, ni el Govern de Catalunya ni el d’Espanya no es poden fer enrere perquè s’han compromès amb les seves respectives parròquies. I donar el braç a tòrcer ara, abans de l’1-O quedaria molt lleig i, sobretot, els faria perdre vots de cara a les següents eleccions (que és la benzina de tots els partits polítics).

Per això el Govern de Catalunya ha aprovat la llei del referèndum de l’1-O i la llei de transitorietat. I, de la mateixa manera, el Govern d’Espanya ho ha enviat tot al Tribunal Constitucional perquè ho declari il·legal. El Govern de Catalunya sap que està comentent una il·legalitat (segons la legalitat vigent) i el Govern d’Espanya actua en conseqüència.

Ara tots estem entretinguts esperant el següent moviment d’uns o altres. Mirar-s’ho des de la barrera, encara que siguis un convençut d’un bàndol o l’altre, és molt divertit, molt millor que qualsevol capítol de House of Cards, Borgen o The west wing.

Però a mi no em preocupa (que també) el que passarà abans de l’1 d’octubre, perquè m’ho miro, com deia abans, amb curiositat.

A mi el que realment em preocupa és saber què farà el Govern d’Espanya a partir del 2 d’octubre per canviar la situació.

Perquè el Govern de Catalunya té un pla molt clar: la independència de Catalunya i la fundació d’una República a través d’un procés constituent que haurà de servir per fer una país nou “a mida”. He simplificat molt, però amb això vull dir que el Govern de Catalunya ha explicat que vol fundar una cosa nova i, per tant, ha donat il·lusió a un munt de persones (que no podem quantificar amb exactitud perquè no deixen fer un referèndum), un número de gent que deu estar al voltant del 50% de la població catalana (aproximadament). Pots estar a favor o no de l’objectiu i com s’està intentant aconseguir, però no es pot negar que el Govern de Catalunya està sabent proposar coses i, per tant, generar il·lusió i expectació.

Per altra banda, l’únic que ha fet fins ara el Govern d’Espanya és amenaçar, negar i prohibir el que es proposa des del Parlament de Catalunya. Però no té cap pla en positiu (o, com a mínim no l’ha explicat) per proposar canvis, millores o evolucions respecte la situació actual. Per tant, hi ha al voltant d’un 50% de catalans (els que estan en contra de la independència) que estan esperant que el Govern d’Espanya els digui quin pla té per Catalunya. I dic que hauria de proposar canvis perquè té un 50% (aprox) de catalans que li diuen que estan farts de la situació actual. I suposo que no es pot ignorar el que pensen aquesta quantitat de persones d’un dels territoris més rics de l’Estat.

Aquí algú em dirà que els que volen la independència estan equivocats i són com borregos que es creuen tot el que els prometen. Val, imaginem que és cert, imaginem que estan equivocats i són borregos. Però aquesta gent necessita que algú els convenci (amb arguments, no amb amenaces) de que estan equivocats i que hi ha una alternativa millor si segueixen formant part d’Espanya.

Estic convençut que si el Govern d’Espanya expliqués aquest pla i oferís canvis per Catalunya, el número de partidaris de votar a favor de la independència baixaria. Això sí, cada dia que passa serà més difícil “desconvèncer” un convençut de la independència.

Un altre tema, derivat d’aquest, seria  com gestionaria això el Govern d’Espanya a la resta del territori espanyol. És a dir, si donen més a Catalunya significarà que altres comunitats tindran menys. És allò de la manta, si l’estires per tapar-te el coll se’t congelen els peus. Perquè la manta és la que és i no dona per tapar-ho tot.

En conclusió: no sé si l’1-O es podra votar o no. Però, independentment del que passi, el 2 d’octubre Espanya ha d’oferir alguna cosa a Catalunya, perquè si no ho fa, els independentistes seguiran existint i no defalliran en les seves demandes. Suposo que, a aquestes alçades, ningú segueix pensant que “el lío que tienen montado los catalanes” era un suflé.

Anuncis