Avui faig una mica d’arqueologia política per anar a l’arrel dels “mals” actuals. Podríem dir que amb aquella sentència del TC “empezó todo”:

  • 18 de juny de 2006 (fa més de 11 anys).  S’aprova l’Estatut de Catalunya a través d’un referèndum en el que participa el 49% del cens i el 74% dels participants vota afirmativament (3 de cada 4 participants aprova l’Estatut).
  • 31 de juliol de 2006. El PP presenta un recurs d’inconstitucionalitat sobre 114 de 223 articles de l’Estatut. Per tant, el PP presenta un recurs contra un Estatut amb un 74% de vots a favor. Per tant, el PP presenta el recurs anant en contra de 3 de cada 4 catalans que voten.
  • 28 de juny de 2010. El Tribunal Constitucional fa pública la sentència que declara inconstitucionals 14 articles (per 8 vots contra 2) i declara subjecte a interpretació uns altres 27 (per 6 vots contra 4). Per tant, el Tribunal Constitucinal tomba 14 (+27) articles de l’Estatut aprovat 4 anys enrere amb el 74% dels vots dels catalans (3 de cada 4). Per cert, algun d’aquests articles, amb una redacció idèntica, apareixen als Estatus d’altres Comunitats Autònomes i mai han estat ni recorreguts pel PP ni tombats pel TC.
  • 10 de juliol de 2010. Manifestació “Som una nació, nosaltres decidim”. Primera gran manifestació reclamant la sobirania de Catalunya. Manifestació amb participació de tots els partits polítics excepte PP i Ciutadans.

Fixeu-vos que la conclusió és molt senzilla: Catalunya va seguir tots els tràmits i els terminis legals marcats però un partit polític i un Tribunal Constitucional va decidir que el que s’havia aprovat a Catalunya amb els 74% dels vots no era vàlid. Ras i curt: Segons Espanya, Catalunya no era sobirana.

[Text afegit pel comentari d’en Puji] Cal notar que va haver-hi gent (el 26%) que va votar NO en el referèndum de l’Estatut. Però aquestes persones també van acceptar democràticament el resultat. La sentència del TC també va anar en contra de la voluntat d’aquest 26%. [Fi edició].

A partir del 28 de juny de 2010, a partir de la sentència del TC contra l’Estatut, el número d’independentistes va començar a créixer. I fins avui.

(Fins aquí les dades objetives).

(Ara un breu apunt subjectiu).

Qui vulgui seguir pensant que tot aquest “lío” (segons Rajoy) de la independència és cosa de quatre polítics bojos que volen tapar la corrupció (i que dos milions de persones els segueixen com borregos sense cervell) crec que s’equivoca.

Crec que la cosa és al revés. Molta gent (un número creixent que sóc incapaç de quantificar) es va afartar de formar part d’un Estat que permet que un Tribunal vagi en contra de la seva Llei màxima, aprovada amb el 74% dels vots. I els polítics (sobretot els de CiU) van haver de posar-se a rebuf de la gent per no quedar esborrats del mapa polític.

Però tot això és la meva humil opinió.

A partir d’aquí, que cadascú pensi i faci el que vulgui. I, si hi ha urnes l’1 d’octubre, que cadascú decideixi amb llibertat si va o no a votar.

Anuncis