Les vacances van molt bé per llegir aquells llibres que tenies a la llista de pendents però que mai trobaves el moment per fer-ho.

Vaig trigar només tres dies en llegir “La pell freda” de l’Albert Sánchez Piñol.

La novel·la es va publicar per primera vegada a finals de 2002 i, després d’haver-ho fet, encara no entenc per què he trigat gairebé quinze anys en devorar-la. Probablement havia tingut dubtes perquè només n’havia escoltat crítiques molt dolentes o molt bones, sense terme mig.

Només he trigat tres estones (val que eren de vacances i, per tant, van ser tres estones llarges) en empassar-me tot el llibre.

La història és molt rara però té la virtut que enganxa des del primer moment fins l’últim. No us donaré pistes sobre l’argument (per no fer spoilers), però només diré que arrenca amb l’arribada d’una persona a una illa remota on, teòricament, només hi hauria d’haver dues persones a la seva arribada.

A mi m’ha encantat, tant la història (per molt que no sigui massa convencional) com, sobretot, el ritme que l’autor li dona des de la primera pàgina fins l’última.

Anuncis