No vaig conèixer en Carles Capdevila en persona però la notícia de la seva mort m’ha deixat trist i tocat. La mort de qualsevol persona jove (51 anys no és edat per morir-se) impacta, però hi ha vegades que impacta més del normal. I és el que m’ha passat en aquest cas.

Sempre havia vist al Capdevila per la tele, l’havia escoltat per la ràdio o l’havia llegit en forma d’article o llibre. I sempre el recordo amb un somriure i, sobretot, fent-nos riure.

Mai havia sabut com era en la intimitat, però imagino que una persona que transmet tant positivisme en totes les seves intervencions públiques és difícil que no faci el mateix en privat. Avui hem pogut llegir articles de moltes persones de diferents àmbits que certifiquen que en la distància curta era igual de vital que en l’esfera pública. Ja sé que habitualment tothom parla bé d’una persona que es mor, però fa la sensació que totes les opinions sobre en Carles Capdevila sonen igual de sinceres que el somriure que ell sempre ens regalava.

Sap molt greu que una persona tant vital i que ens ha regalat tants bons moments marxi tant d’hora. Sempre ens quedaran les seves intervencions gravades i els seus articles, tant senzills però alhora tant profunds.

Gràcies per tot els que ens has regalat i que descansis en pau.

PS: Al blog hi vaig penjar un parell d’intervencions magistrals, per si us ve de gust somriure una estona:

Anuncis