S’acaba una temporada atípica per allò de que no la vam encarar pensant en que l’objectiu era evitar el descens com sí havíem fet en moltes temporades precedents. Tret d’alguns entrebancs inicials, acompanyats d’una mala posició a la classificació, tota la temporada ha anat desfilant amb un Espanyol a prop de posicions europees i molt lluny de la cua.

No crec que pagui la pena entrar al debat estèril de si acabar vuitens és un èxit i acabar desens un fracàs, perquè és un debat totalment subjectiu i que no ens porta enlloc, més enllà de discussions infinites al Twitter i avorrides hores de ràdio.

Penso que el repte del club comença ara perquè el llistó mental l’hem situat en una posició amb menys marge de millora que fa un any. Si l’any passat teníem el llistó pel terra – recordeu que signàvem no patir pel descens – ara el llistó està a la desena posició. Fa un any no era massa difícil millorar les expectatives col·lectives dels darrers anys. Ara l’expectativa està molt més alta perquè els humans en general, i els pericos en particular, tendim a acostumar-nos a les coses bones. I si hem viscut molt tranquils i amb la classificació europea a tocar fins fa un parell de setmanes, ara no ens conformarem amb el mateix. I, per tant, exigirem més.

Si ara diem que el debat entre la vuitena i la desena posició avorreix, d’aquí un any estarem dient que acabar vuitens és el mínim i, per tant, entrar a Europa pràcticament obligatori.

Fa un any signàvem l’aprovat i d’aquí a un any exigirem el notable. Els pericos som humans – tot i que més d’un faci esforços per no semblar-ho – i, per molt que algú em digui que no, en el seu interior sap que serà així. I no només serà això sinó que haurà de ser-ho. El nivell d’exigència ha de pujar perquè, d’alguna manera, aquest ha estat el primer any del projecte Chen-QSF i els hem perdonat coses que l’any vinent no deixarem passar. La temporada comença amb el primer moviment del mercat d’estiu. Ha arribat l’hora de la veritat.

(Article publicat a PericosOnline)

Advertisements