Aquesta és una de les dues setmanes a l’any en les que l’Espanyol encapçala els espais d’esports de la premsa de Catalunya. Però, atenció, no ho fem perquè siguem la notícia sinó perquè som la part passiva que s’enfronta a la veritable notícia: el Barça.

Recordeu que, com deia aquella campanya de la Generalitat de Catalunya, estimar el Barça és estimar Catalunya. I no estimar-lo és de traïdors. Si interioritzeu aquesta màxima tot el menyspreu que ens regalen s’entén més fàcilment.

Queden quatre jornades de Lliga i classificar-se per anar a Europa és pràcticament impossible. Cal seguir lluitant mentre matemàticament sigui possible, però només ens queda tirar de fe.

El gran objectiu que queda abans d’abaixar la persiana d’aquesta primera temporada sencera de Chen i Quique Sánchez Flores està clar: guanyar el primer derbi a Cornellà.

I cal guanyar el derbi per tres motius molt clars.

Primer. Fa deu anys que no guanyem un derbi a casa. I ja toca. A Cornellà mai hem guanyat el Barça i seria el llacet a una temporada molt bona.

Segon. Sigui quin sigui el resultat, la premsa de bufanda ens menystindrà, ens faltarà al respecte i ens acusarà del mateix de sempre (feixistes, sexistes i/o violents). Sempre és millor passar la ressaca del derbi amb tres punts més per nosaltres i, molt important, amb tres punts menys per ells.

I tercer. Dimarts (dilluns és festiu) els nostres fills, per fi, podran presentar-se a classe amb un somriure d’orella a orella.

Segur que més d’un culer us ha dit allò de que som males persones perquè, tot i no jugar-nos pràcticament res, els volem guanyar per intentar fotre’ls la lliga enlaire. No cal que respongueu justificant-vos. Amb un simple “sí, som molt dolents” acompanyat d’un somriure sorneguer serà suficient.

(Article publicat a PericosOnline).

Advertisements