Divendres vàrem viure vuitanta minuts d’avorriment fins que el Betis va marcar de penal (inexistent). En aquell precís moment, els jugadors de l’Espanyol es van despertar i ens van regalar uns últims minuts que ho van recompensar tot.

Sobre el minut noranta José Antonio Reyes va rebre la pilota al vèrtex de l’àrea, es va treure el membre, va retallar un parell de defenses i va engaltar un xut amb la cama dreta que va entrar per l’escaire de la porteria d’Adán, que va maleir haver perdut temps durant tot el partit.

Immediatament després que avortessin les ganes de Reyes d’anar corrent fins el córner on hi havia la majoria dels xandalls del Betis per riure-se’n a la cara, els onze jugadors pericos es van fondre en una abraçada i es van quedar uns segons fent una pinya gairebé al mig del camp. Per cert, un dels primers en arribar va ser Diego López, que va fer un esprint molt valorable des de la seva porteria.

Pagaria per saber què es van dir en aquella pinya, més enllà de llençar algun improperi dedicat a algun avantpassat bètic. M’agradaria saber qui va parlar i què va dir. Apostaria i voldria pensar que es van conjurar per anar definitivament a per una plaça europea. El golarro de Reyes va significar alguna cosa més que tres simples punts. La remuntada i la comunió amb la grada haurien de significar un punt extra d’energia i empenta per anar a San Mamés a guanyar.

Si mirem el calendari serà difícil sumar de tres en tres amb el ritme que necessitem. Hem de tornar de Bilbao amb els tres punts que, a més, significaria quedar-nos a només un punt dels bascos i amb el gol average guanyat (a la primera volta vàrem empatar a zero a casa).

Queden nou partits i la pinya dels jugadors, també amb la grada, s’ha de mantenir. Serà la pinya el que ens portarà a Europa.

(Article publicat a PericosOnline).

Anuncis