Fa anys l’Oriol Rosell va escriure un article en aquesta casa que va titular “Secta o mort”. En aquell article l’Oriol deia que no podíem permetre que cap jugador del nostre club mostrés alegria públicament per una victòria del Barça o que no podríem convidar famosos que deien ser pericos però que feien tuits lloant el club blaugrana. Deia l’Oriol que havíem de mantenir-nos com una secta per evitar convertir-nos en un Nàstic o un Girona perquè, el dia que ho féssim, estaríem morts com a club.

Aquesta setmana el Barça ha protagonitzat una gesta majúscula en convertir-se en el primer equip que aixeca una eliminatòria europea amb un 4-0 en el partit d’anada. Està clar que no van fer-ho sols, perquè van tenir l’ajuda del rival, que no es va presentar al partit, i dels àrbitres, que van perpetrar una altre robatori. Però el que ha quedat és que han passat a quarts de final.

En acabar el partit vàrem poder llegir tuits i missatges de Facebook de pericos alegrant-se per la victòria culer i felicitant l’enemic. No ho oblidem mai, el Barça és l’enemic per la senzilla raó de que ens volen morts i enterrats (esportivament, s’entén). De la mateixa manera que nosaltres els desitgem tots els mals possibles (esportivament s’entén).

Haig de reconèixer que la remuntada del Barça em va deixar molt tocat i emprenyat, fins al punt que aquella nit em va costar conciliar el son. En cap moment se’m va passar pel cap felicitar-los públicament. Primer perquè l’enemic que vol la teva desaparició no mereix cap simpatia. I segon perquè fer un tuit d’aquestes característiques només pot voler dir una cosa: ganes de quedar bé amb el cavall guanyador. Jo no titllaria de bona educació felicitar a qui et trepitja sistemàticament.

Ara bé, hi ha una clara contradicció entre voler ser una secta i voler créixer, perquè amb el nou projecte de l’era Chen està clar que volem anar cap amunt. Si no permetem cap mena d’escletxa en les nostres files serà molt difícil que ningú se sumi a un Espanyol més gran. La massa crítica és la que és i, si som intolerants amb els anomenats “periculers”, no només serà impossible augmentar la massa social sinó que és probable que algun se n’afarti i abandoni la fe blanc-i-blava. Però si posem el llistó de la tolerància per terra, deixarem de ser l’únic camp de Catalunya on el Barça no està com a casa i ens anirem desintegrant mica en mica.

L’equilibri és complicat. Sent una secta serà difícil créixer. Però potser per créixer ens haurem de posar una pinça al nas. Què fem? Algú té la solució?

(Article publicat a PericosOnline).

Advertisements