Va ser cosa de centímetres.

Si Sergi Roberto no hagués arribat a aquella pilota que va caure del cel al bell mig de l’àrea del Paris Saint-Germain al minut noranta-cinc, tots els que varen esclatar d’eufòria haurien trencat a plorar de ràbia. I tots els que vàrem quedar-nos glaçats amb cara de tontos hauríem obert ampolles de cava. Els petards haurien explotat amb la mateixa virulència, però els que haurien maleït en silenci després de cada detonació haurien estat els de l’altre bàndol.

El Barça va protagonitzar una remuntada històrica. No va jugar bé però el PSG va sortir acollonit i mai va presentar-se al partit. Que l’àrbitre ajudés, que va ajudar i molt, només fa que posar-li un ingredient més per les discussions del dia després. Suposo que Piqué no demanarà l’ull de falcó. Ara no toca.

Ningú a qui li agradi el futbol va passar una nit tranquil·la. Els culers perquè estaven eufòrics i els que no volem que guanyin preguntant-nos com podia haver passat el que va passar. Tres a un al minut vuitanta-vuit.

Els grups de Whatsapp van ser el refugi silenciós dels que estàvem enfonsats. Va costar conciliar el son i ens hem llevat abans d’hora.

La victòria va tornar a caure del costat blaugrana i haurem de tragar el bombardeig mediàtic durant moltíssim temps. Ens queda el consol de que tot el que puja acaba baixant. Qui no es consola és perquè no vol.

El peu de Sergio Roberto va ser la línia fina que separa l’eufòria de la misèria.

Advertisements