L’AVE és un gran invent, especialment per anar de Barcelona a Madrid de centre a centre.

El problema és quan et toca compartir vagó amb impresentables que es pensen que estan al menjador de casa seva.

Hi ha espècimens que parlen per telèfon cridant, com si el seu interlocutor enlloc d’estar a l’altra banda del telèfon estigués a l’altra vorera del carrer Aragó en plena hora punta.

I després hi ha el grupet de tres o quatre peixateres que es passen tot el viatge explicant-se la vida, relatant el que varen fer ahir, el que faran quan arribin a Madrid (o Barcelona), criticant a l’amiga que no ha pogut venir de viatge, etc. Com si a la resta de la gent ens importés una merda.

El denominador comú de tots aquests personatges maleducats que no respecten ningú és que criden molt, moltíssim. I riuen molt alt perquè tenen la necessitat de que la resta del vagó sàpiga que són molt felices i s’ho passen molt bé.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements