Diumenge a la nit TV3 va emetre el programa “Jo pregunto”, un programa que va consistir en que dotze ciutadans van adreçar preguntes al President de la Generalitat Carles Puigdemont.

Les dotze persones van ser escollides mitjançant la votació de totes les persones que s’havien inscrit als debats previs, tal i com ens va explicar TV3.

Jo només vaig veure un tros bastant curt del programa. Només vaig veure dues preguntes amb les seves corresponents respostes i ja en vaig tenir prou per avorrir-me i, fins i tot, adormir-me. Per tant, no puc fer una valoració del programa sencer perquè estaria fent trampes. Però sí que haig de dir que la petita part que jo vaig veure em va semblar que no era el que podríem qualificar com un espectable televisiu.

La idea del programa m’agrada. Val a dir que en altres països aquest format ja està inventat i funciona prou bé. Potser va faltar una mica més de dosi televisiva, una mica més de ritme, una mica més de xispa perquè enganxés l’espectador. Tot i això que dic cal destacar la gran audiència que va tenir, el que significa que potser el que estava equivocat (i adormit) era jo i TV3 va encertar amb el format.

En qualsevol cas, aquella mateixa nit (jo ho vaig descobrir l’endemà al matí) les xarxes van bullir en descobrir que la majoria dels dotze ciutadans que van preguntar al President tenien alguna mena de vinculació amb partits polítics i/o associacions contràries al partit polític que encapçala Carles Puigdemont. I aquí és on vull entrar.

Primer de tot cal dir que potser la majoria de la gent que es va escandalitzar perquè els “preguntadors” posessin al President contra les cordes ho van fer perquè no estan massa acostumats que a TV3 es linxi “el Procés” durant gairebé 3 hores seguides. Diguéssim que les tietes de Catalunya estan més habituades a que del Procés se’n parli bé tret d’algun tertulià que és unionista però que habitualment està en minoria.

Crec que ens hauríem d’alegrar que a un polític se’l pugui sotmetre a un tercer grau en directe per la televisió pública que paguem entre tots. Atenció, perquè jo m’alegro que fotessin canya al President Puigdemont de la mateixa manera que també haurien de fotre canya a la líder de l’oposició Inés Arrimadas, a Miquel Iceta, a Garcia-Albiol, a Lluis Rabell i a Anna Gabriel. Crec que el mateix format de programa l’haurien de repetir amb tots els caps de llista. I crec que qui hauria de preguntar a cada cap de llista hauria de ser gent contrària a aquell partit polític.

Un altre tema de discussió és si les dotze persones que van preguntar eren persones “normals”, entenent normals com aquelles persones (com jo) que no tenim cap afiliació a cap partit, sindicat o associació política o civil que se signifiqui per una causa política (com per exemple Òmnium Cultural, l’ANC o Societat Civil Catalana). Suposo que a la gent de carrer que no fem activisme polític no se’ns passa pel cap presentar-nos al “càsting” (en forma de debats) per acabar participant al “Jo pregunto”. Per tant, podríem dir que és normal que els dotze “finalistes del càsting” que vàrem poder veure en acció diumenge a la nit siguin persones que tinguin activisme polític. Per tant, ja està bé de rasgar-se les vestidures per aquest fet.

El que sí crec és que, de la mateixa manera que vull que qui pregunti al polític sigui contrari a les polítiques que defensa, els espectadors tenim dret a saber que el preguntador és afiliat a un determinat partit, a un determinat sindicat o a una determinada associació. El que no podem permetre és que se’ns digui que són persones “normals” quan, en el fons, no deixen de “representar” en certa mesura a aquell partit, sindicat o associació. O, com a mínim, repeteixen i defensen les seves tesis i idees.

Conclusió: el format em va avorrir però m’agrada que un polític se sotmeni a les preguntes directes dels ciutadans sense filtres. Demostra que el polític és valent i que la societat catalana és més madura del que ens pensem.

Quin és el següent polític a passar?

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements