Dissabte ens llevàvem amb la notícia de la mort de Fidel Castro a l’edat de 90 anys. El primer que vaig pensar és que moria un altre dictador al llit.

Dir-li dictador a Fidel Castro és evident que irrita molts nostàlgics del comunisme, però per a mi, una persona que ha estat al poder durant 47 anys i no ha permès que el seu poble pugui celebrar unes eleccions democràtiques, és un dictador amb majúscules.

Probablement la revolució cubana que va encapçalar el 1959 va ser positiva pel país, però això no justifica gairebé cinc dècades actuant amb total imputinat sense sotmetre’s en cap moment al veredicte dels cubans. Si no hi ha democràcia no hi ha llibertat.

Els nostàlgics del comunisme per mi són equiparables als nostàlgics del feixisme. Ambdós règims són extremistes i priven de llibertat la seva gent, en tant que els que manen imposen com s’han de fer les coses i als dissidents se’ls persegueix. Els extrems es toquen. El feixisme i el comunisme haurien de ser el passat, per molt que encara són massa presents en el cap de massa gent que, enlloc de mirar el futur i aprendre de les coses que s’han fet malament en el passat, s’entesten en preferir viure anclats en la manca de llibertat.

Sempre preferiré un Donald Trump escollit pel poble que la persona més llesta i empàtica del món posada a dit sense passar per les urnes.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis