(Capítol 15)

En Jordi plora. No és un plor de dolor, més aviat és de por. Es mira el seu tutor amb ulls totalment aterrits. La Laura s’ha posat de genolls i té la seva vista a l’alçada dels ulls d’en Jordi, que segueix assenyalant el tutor.

– Jordi. Què et passa? – diu la Laura. – Jordi, carinyo, què tens?

En Jordi segueix igual, impertèrrit. Plora i les gotes li regalimen per les dues galtes.

La Laura l’agafa per les dues espatlles i el sacseja endavant i enrere perquè reaccioni.

En Jordi torna a sentir la veu al seu cervell. És la veu del tutor, que segueix pensant coses lletges de la seva tieta, que ara s’ha ajupit i li dona l’esquena.

El tutor s’acosta i agafa la Laura per l’esquena, apretant-li lleugerament les espatlles, com si li anés a fer un massatge.

– Deixa’m, jo ho intento. – li diu a ella.

Ella primer no reacciona però al cap d’un moment gira el cap, assenteix i surt de davant d’en Jordi.

El tutor s’ajup. Clava la mirada als ulls del nen. Sense obrir la boca en Jordi entén perfectament el que li està dient, perquè ho sent dins el cap.

En Jordi para de plorar però segueix posant cara d’espantat. El tutor segueix clavant-li la mirada i li fa sabre més coses sense dir ni mitja paraula.

El nen es relaxa mica en mica. Al cap d’uns instants el tutor deixa de mirar-lo, esbufega, s’incorpora i es gira cap a la Laura.

– Ja està calmat. No pateixis, és cosa de nens. Hi estem acostumats.

La Laura, que estava molt angoixada, se li abraça. Ell fa el mateix.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements