(Capítol 14)

Són les dues de la nit i en Manolo està al tercer prostíbul de la nit. Després d’unes quantes ratlles i uns bons whiskys ja ha decidit que la proposta d’en Fernández és el millor que li podria haver passat mai. No té cap dubte, acceptarà la hipoteca pel pis nou i, de pas, es comprarà un cotxàs. Segurament serà un 4×4, negre, de marca alemanya.

En Manolo agafa el mòbil i truca al Fernández, que triga en contestar.

– Digui? Qui és? – fa veu d’adormit.

– Fernández? Sóc el senyor Manolo. Quan vol que passi a signar els papers de la hipoteca?

En Fernández triga en reaccionar. Mentre es posa les ulleres que té sobre la tauleta de nit per mirar quina hora és i adonar-se que és de nit, la informació del Manolo li va arribant al cervell. Quan la processa ja està assentat al costat del llit tot intentant encertar els peus dins les sabatilles. De cop, es posa molt content. En Manolo ha picat. El seu variable acaba de pujar uns quants centenars d’euros.

La dona d’en Fernández li pregunta qui és. Ell la fa callar fent el gest de posar-se el dit índex a la boca.

– Fernández? Que m’ha entès? – Al Manolo se li trava una mica la llengua de tants whiskys i ratlles que porta al cos.

– Sí, sí, però és que estava dormint.

En Manolo esclata a riure, es mira el rellotge i comprova que és molt tard. Riu com un boig, mentre un parell de prostitutes russes li fan petons per tot el cos.

– Fernández. S’ha de divertir més home, que la vida és molt curta.

En Manolo penja el telèfon.

En Fernández continua assegut a la vora del llit, completament a les fosques. Es queda uns instants mirant con la llum del telèfon mòbil s’apaga mica en mica i queda també completament enfosquit.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis