En Dani va fer un comentari al post sobre el “discurs” de Rufián i em va agradar especialment aquesta part:

Cada cop em dona més mandra la política per culpa de la gent. Ens estem comportant amb la política amb el mateix comportament que al futbol i em fot molta mandra.

Ara em podria liar molt a argumentar aquest comentari, però crec que és molt clar. Trobo que hi ha massa “hooligan” de partit polític que s’identifica amb el seu partit (sí, el seu) com qui s’identifica amb un club de futbol. El més trist de tot és que el futbol és un entreteniment i, com a tal, que un sigui de determinat club és normal però no hauria de ser normal que ningú “fos” d’un partit (a excepció dels militants, és clar).

D’un partit polític no se’n pot ser de forma incondicional, perquè la política és una cosa massa seriosa com per donar carta blanca als dirigents polítics i no qüestionar-se el que fan perquè “si són del meu partit, tot s’hi val”. Cal ser crític i cal ser coherent.

Recentment hem conegut el cas de Ramón Espinar, el portaveu de Podemos al Senat, a qui se li va adjudicar (a dit, sense sorteig) un pis de protecció oficial a una ciutat a on no vivia. En el moment d’haver-se de quedar el pis va dir que no podia fer front a la hipoteca i, enlloc de demanar que se li retornessin els 52.000 € que havia pagat prèviament, el va revendre guanyant 30.000 €. És a dir, va especular i va obtenir una plusvàlua de 30.000 € per un pis en el que ni tant sols hi va posar els peus. No és cap il·legalitat, però si que és poc ètic.

I per què poso això en aquest post? Doncs perquè encara avui, una setmana després que es coneguessin tots els fets, és l’hora que haig de escoltar o llegir un sol votant de Podemos criticant la poca ètica del senyor Espinar. Us imagineu què hauria passat si el senyor Espinar fos d’un partit de dretes? Doncs sí, tindria tots els votants de Podemos esbudellant-lo.

He posat aquest cas com a exemple.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements