En la sessió d’investidura de dissabte, aquella en la que el PSOE va mirar cap una altra banda perquè Rajoy fos President, el diputat d’Esquerra Gabriel Rufián va fer una posada en escena lamentable.

És cert que va dir algunes veritats i, per tant, en el fons hi puc estar bastant d’acord (no completament), però crec que en un Parlament cal mantenir les formes, encara que això pugui sonar a “carca” o antic.

El dia que perdem les formes en un Parlament democràtic començarem a estar una mica més a prop de la barbàrie i l’anarquia.

És cert que Rufián ha triomfat entre alguns seguidors de xarxes socials que estan més acostumats a llegir missatges curts i buits de continguts que d’escoltar i analitzar un discurs polític profund. En un Parlament hauríem d’escoltar-hi discursos elaborats, si bé és cert que hi ha pocs parlamentaris actuals que siguin capaços de fer-ho (però això seria un altre debat).

Dit això, definir com a discurs el que va fer Rufián dissabte és molt generós, més aviat podríem catalogar-ho com una successió de tuits que qualsevol troll tuitàire podria fer.

Mireu si l’actuació va ser barroera que el mateix Joan Tardà, company de files de Rufián al Congreso de los Diputados, va haver de fer equilibris a Twitter per demanar disculpes sense semblar que s’estava abaixant massa els pantalons.

Els partidaris del procés independentista creuen que aquests discursos serveixen d’alguna cosa més enllà d’aconseguir molts retuits i likes? No es tractava d’eixamplar la base de votants a favor de la independència?

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis