L’altre dia us parlava de la meva època a l’escola i avui segueixo per centrar-me en l’esmorzar i el berenar que em preparaven els meus pares per endur-me’l per l’hora del pati.

Al matí acostumaven a fer-me un entrepà (d’un tamany força considerable perquè sempre he menjat molt) de xoriç. Me’l prenia a l’hora del patí del matí i, com que en aquell moment tenia tantíssima gana, recordo que tot sovint el devorava tant ràpid (pràcticament sense mastegar) que, quan acabava, durant una estona em feia mal la boca de l’estómac. Amb el temps vaig aprendre a menjar-me’l amb més calma, però reconec que això ja ha estat de més gran. Per cert, fa molt temps que no prenc cap entrepà de xoriç i potser caldria rememorar la tradició infantil.

L’entrepà mític que em preparaven per la tarda era de pà amb un tros de xocolata insertat a dins. Dic insertat perquè el pà no estava tallat en dues meitats sino que el tros de xocolata estava posat a pressió atravessant la molla del tros de barra de pà directament, com si la xocolata empalés el pà. Hi havia algun dia que sí que tallaven el pà en dues meitats (tal i com es mostra a la foto inicial del post), però no era el més desitjable perquè d’aquesta manera es corria el risc (i tot sovint passava) de que la xocolata anés per terra.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements