Si alguna cosa em van ensenyar a casa quan era petit va ser a saludar a la gent.

Saludar és un gest d’educació que cal preservar, i així li hem ensenyat també al nostre fill des de ben petit.

Cal saludar amb efusivitat, sense por (hi ha gent que ho fa amb por, amb un fil de veu imperceptible) i, a ser possible, amb un somriure a la cara. Tant se val si estem malhumorats o capficats per alguna cosa, els problemes que tinguem internament no els hem d’exterioritzar quan es tracta de dir bon dia o bona tarda quan ens creuem amb algú.

A la ciutat la gent no va saludant-se amb desconeguts però, si vas per un poble o, encara més, per un camí de muntanya, sempre saludo. La majoria de gent que va per la muntanya també saluda, però em sorprenc quan hi ha gent que no diu res o que només respon quan prèviament li dius alguna cosa.

Que la ciutat estigui plena de desconeguts no significa que no calgui saludar-se. Sempre que pujo a l’autobús li dic bon dia al conductor però sóc dels pocs que ho fa. La majoria de gent puja aborregada a l’interior, com si al volant hi hagués una màquina sense sentiments. Què ens costa dir-li hola a aquella persona que es passa hores portant gent amunt i avall? No creieu que estarà una mica més content o contenta si els passatgers el saluden amb un bon somriure a la cara?

Saludar quan s’entra en una botiga, al forn de pà, al restaurant. Dir bon dia ben fort i que se senti.

Saludar no costa absolutament res i ens dona aquella petita empenta per seguir. És gratis i l’altre t’ho agrairà!

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis