Avui és 11 de setembre i crec que és un bon dia per parlar del “lío” que tenim muntat a Catalunya i del que encara no havia parlat des que vaig posar-me a escriure un post diari ara fa 189 dies. Més que parlar del meu posicionament particular, que ja està escrit de fa anys en aquest mateix blog, m’agradaria parlar de la situació de bloqueig en la que ens trobem actualment.

La desconnexió de Catalunya de la resta d’Espanya de la que tant es parla des de Catalunya, crec que fa temps que ja existeix “de facto” però des de la banda dels partits espanyols o unionistes. Durant molts anys (més de tres dècades) el que donava vots a Espanya era atacar Catalunya. Va ser la tàctica bàsica del PP a la que també s’hi va sumar el PSOE, però amb diferent “talante”. El PP atacava de cara mentre que el PSOE clavava el punyal per l’esquena, però el resultat era el mateix: Catalunya és insolidària amb la resta d’espanyols.

La desconnexió espanyola crec que va començar fa relativament poc temps, però s’ha demostrat en les darreres eleccions, tant catalanes com espanyoles. Catalunya ja no ha estat l’ase dels cops i PP i PSOE ja l’han descomptat i no han fet massa esforços per captar nous votants. PP i PSOE ja no compten amb els vots catalans i per això s’estan fent residuals a Catalunya.

El fet és que l’atzucac que viu ara mateix Espanya per aconseguir formar govern és degut, principalment, a que els partits catalans (i només catalans) a Madrid (ERC i PDC, a més de la part catalana d’Units Podem) no apareixen a l’equació que pot permetre arribar als diputats necessaris per tenir majoria absoluta i, per tant, poder formar govern. Quan l’antiga Convergència, que també era més forta que ara, feia de frontissa es podien formar governs (PP o PSOE). Ara PP i PSOE no podem comptar ni amb els vots de PDC ni d’ERC i estan encallats. Hi ha 17 diputats independentistes al Congreso de los Diputados que, en una altra època, ja haurien permès formar govern.

El “problema català” afecta a tot l’Estat espanyol i així ho reconeixen tant Mariano Rajoy com Pedro Sánchez, però sembla que cap dels dos és capaç de plantejar cap solució per arreglar-ho. Sempre es defensen dient que cal complir la llei (totalment legítim) però no estan disposats a buscar solucions polítiques al problema, un problema que, com deia abans, existeix perquè ells mateixos ho han dit. Els polítics (dels dos bàndols) cobren per trobar solucions polítiques als problemes. Si l’única via són els tribunals, portat a l’extrem no faria falta que li paguéssim el sou a cap polític, ho podríem destinar tot a jutges i fiscals.

Mentre a Catalunya no es permeti celebrar un referèndum (recordem que el consens sobre el dret a decidir a Catalunya està representat al Parlament català per un 80% d’escons, aproximadament) això no s’arreglarà. I, mentre no s’arregli, les forces independentistes seguiran avançant mica en mica o més ràpidament (això encara està per veure). No hi ha sensació de possible tornada enrera. La molla fa temps que es va trencar i quan les molles es trenquen no es poden arreglar.

És cert que a les eleccions del 27 de setembre de 2015 al Parlament de Catalunya, els partits independentistes no van arribar a la majoria absoluta (48%), però els unionistes es van quedar en el 39%. Al mig hi ha Catalunya sí que es pot amb un 9% i la resta de partits amb un 4% en total que, per ser objectius, no crec que calgui sumar ni com a indepes ni com a unionistes:

  • Independentistes (Junts pel Sí + CUP): 48%
  • Unionistes (Ciutadans + PSOE + PP): 39%
  • Indecisos (Catalunya sí que es pot + altres partits): 13%

Dubto que el 48% d’electors independentistes deixin de votar independència, de la mateixa manera que dubto que el 39% d’unionistes es facin independentistes. Els que faran decantar la balança en el referèndum que caldrà celebrar tard o d’hora és aquest 13% restant.

Fixeu-vos que estic intentant posar dades objetives sobre la taula i intento fer un plantejament raonat, gens visceral. Odio la demagògia i la subjectivitat, i per això crec que els polítics haurien d’estar a l’alçada del moment i intentar ser valents per trobar solucions als problemes reals. A Catalunya hi ha un problema real, hi ha moltíssima gent que està cansada de la relació amb la resta de l’Estat espanyol. Però a Madrid no hi ha ningú (tret de Podemos) que estigui intentant entomar el problema amb altura de mires. Amagar-se darrera la Constitución és molt legítim, perquè és cert que és la principal regla de joc d’Espanya, però enrocar-se i no moure cap dit no només no soluciona res sino que enquista les posicions.

Després de donar-li moltes voltes, crec que si Espanya no permet celebrar un referèndum d’independència a Catalunya és perquè tenen por de perdre la votació. És l’única explicació racional que he estat capaç de trobar.

Repeteixo que la “màquina” independentista es va posar en marxa fa temps i no em sembla que s’hagi d’aturar ni que hi hagi motius per pensar que hagi de perdre efectius. La “màquina” unionista està aturada a l’estació sense fer res, esperant que els altres defalleixin. I tot plegat acabarà, tard o d’hora, preguntant a la gent què vol fer, és l’única solució possible. Crec jo.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis