Aquest estiu ha fet set anys que es va inaugurar l’estadi de Cornellà – El Prat i a mi se’m segueix posant la pell de gallina aquells segons que trigo en anar des dels torns d’accés fins que se’m descobreix el terreny de joc i les grades davant els ulls.

No sé si a algú més li passa però a mi no em deixa de sorprendre cada vegada. Cada cop que veig el color blau de les grades, estiguin més o menys plenes, i el seu contrast amb el verd de la gespa, em recorre una emoció molt íntima que se’m fa difícil d’explicar. Arribar allà és com arribar a casa i saber que et trobaràs amb la família. No tots estaran asseguts al seu seient quan arribis al teu però saps que, tard o d’hora, la majoria anirà posant-se a lloc i podràs viure el partit envoltat d’amics o familiars en el millor dels casos o de gent saludada que, a base de patiments i d’alguna emoció compartida, cada cop et sents més propera.

Em segueix sorprenent i semblant fins a cert punt inexplicable que, un club com el nostre, acostumat a fer les coses poc ben fetes (per no dir mal fetes) fos capaç de construir una obra d’art d’una bellesa i un confort tant elevats. Aquí podríem encetar la discussió de si la capacitat de l’estadi és l’adequada pel tamany de la nostra massa social, però això no canviarà el fet que l’estadi es va fer molt bé.

El futbol es veu i es viu bé des de qualsevol racó de la grada. La visió del terreny de joc és bona des de qualsevol angle (es veu) i la sonoritat i l’escalf del públic gràcies probablement a la inclinació de la grada i a la coberta també són bons (es viu).

Sabem que allò que se’ns va dir que tindria cost zero va acabar costant-nos molts diners i posant en risc real la supervivència del club, però ara que el vent ha canviat i tenim un nou propietari que ha posat molts diners sobre les taules dels molts (massa) creditors, el cost de l’estadi es pot relativitzar molt. El que era una llosa ja no ho és i ara podem dedicar-nos a gaudir d’una gran casa que, a sobre, està gairebé pagada o potser pagada del tot.

Ja no tenim hipoteca i, a més, tot indica que ens esperen emocions de més alta volada sobre la gespa que podrem gaudir des del nostre seient envoltats de familiars, amics i saludats, que a base d’abraçades per celebrar els gols que ens portaran a les victòries, cada cop seran menys saludats per convertir-se en família, la família que es trobarà a casa cada quinze dies.

(Article publicat a PericosOnline).

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis