(Capítol 2)

En Manolo mai ha estat massa destre amb els números, però no li costa deduir que els 2500 euros mensuals que entraven a casa fins aquell dia, ara es convertiran en 4000. Tenen 1500 euros més cada mes per gastar com vulguin.

Però a la Marta no li explicarà tota la veritat. Li dirà que cobra 2500 euros al mes i així en té 500 nets pels seus capricis.

És un home hàbil, un gran pare de família, pensa. La dona contenta perquè entren 1000 euros més al mes. Els nens podran tenir més regals. Està esperant que en Jordi, el fill gran, tingui 10 anys per comprar-li la PlayStation. No li ha dit a la Marta, però ell és el que en té més ganes, més que en Jordi. Ell content perquè podrà fer-se festes privades de tant en tant amb el sobre B.

Comença a la nova feina. Ara ha pujat d’escalafó, ja és responsable de l’obra i pot manar. Els fums no triguen en pujar-li al cap. Tracte els treballadors com si fossin carn. Ell és espanyol. Els altres són subsaharians. Ell és el cap. Els altres són els seus esclaus. Els insulta. Els desprecia. Té el poder.

El dimarts a la tarda es passa per aquella zona perifèrica de la ciutat. L’espera el seu camell habitual. 100 euros per tu, la mercaderia per mi.

Ara és el senyor Manolo. Algunes prostitutes ja esperen la seva visita setmanal, tot i que últimament ja s’hi deixa caure un parell de cops per setmana. Paga bé, beu bon xampany i convida a compartir alguna ratlleta amb l’afortunada de la nit.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements