En la vida és fonamental estar preparat. Està clar que la preparació no pot ni ha de ser la mateixa per tothom, perquè no tots fem el mateix. Però la gent que té càrrecs de responsabilitat necessita la formació adequada.

Se m’eriça el cabell quan descobreixo polítics sense formació universitària. És una falta de respecte supina, tret de comptades i honroses excepcions.

Un dia un lector del blog va escriure un comentari que posava en dubte que els líders sindicals haguessin de tenir estudis. Deia que preferia que no fos corrupte ni hipòcrita i que complís amb el paper social que se li havia encarregat. I rematava afirmant que no s’ha de valorar constantment la gent pels estudis o pel currículum sinó per la vàlua personal que aquella persona pot aportar a la feina que se li ha encarregat.

Hi ha una part que comparteixo mínimament, quan parla de valorar la gent per la seva vàlua personal. Evidentment sempre són millors les persones que són “persones”, vull dir, que tenen el costat humà desenvolupat. Però aquesta és la única part del seu comentari en la que estic d’acord.

Em pregunto si algú deixaria que un senyor analfabet administrés els seus estalvis. Jo no. Em pregunto si en aquesta mateixa persona deixaria que li arreglés una gotera el director del seu banc. Jo no.

Sé que les comparacions són exagerades i esbiaixades, però vull que enteneu el fons. Sembla que s’ha instaurat una mena de corrent progre o “modernillu” que tendeix a valorar malament la que gent que té estudis. Se’ls titlla de prepotents o d’estar per sobre la resta. Hi ha una mena de sentiment que tendeix a sobrevalorar la gent que, sense tenir cap mena de preparació ni formació ha aconseguit ocupar càrrecs de molta responsabilitat i importància. El cas més clar és el de l’ex-President Montilla. Fa uns anys vaig sentir Toni Bolaño, ex cap de comunicació del PSC, a la ràdio posant el senyor Montilla com exemple a seguir, un “home que s’ha fet a si mateix” (va dir).

Una societat que vol sortir de la mediocritat no pot posar com a paradigma en Montilla. Un país que aspiri a no tenir un 20% d’atur no pot acceptar tenir un President del Parlament que no ha acabat ni el COU (com havíem tingut), per molt bona persona que sigui, per molta vàlua personal que acrediti.

Un país que vol aspirar a cotes altes cal que sigui governat per gent preparada per poder exercir els càrrecs que se’ls atorguin amb la màxima solvència possible. M’importa ben poc si en el terreny personal són uns cabronassos integrals, no vull ni pretenc que siguin amics meus. Vull que gestionin els meus impostos de la forma més brillant possible. Vull que dirigeixin la sanitat de forma eficaç. Vull que planifiquin i despleguin un model educatiu que incentivi la formació dels estudiants i no allò de tenir-los distrets durant uns quants anys. Vull que garanteixin la seguretat ciutadana i no que es manifestin mentre hi ha una batalla campal al centre de la capital del país.

Jo vull que els meus estalvis me’ls gestioni una persona que té formació i experiència en economia, com també vull que les goteres me les arregli un senyor que n’hagi après l’ofici (hagi “estudiat”) i tingui experiència contrastada.

Els directors d’orquestra han d’estudiar molts anys per arribar a ser-ho.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements