Em vaig obrir un compte a Facebook fa bastants anys, suposo que bastant a l’inici de la xarxa social.

Al principi hi estava molt enganxat, perquè va ser la primera gran xarxa social i em va permetre reprendre el contacte amb bastantes persones de les que feia anys que no en sabia res. Allò d’anar descobrint que aquest o l’altre feien això o allò altre era molt addictiu. I tot plegat amanit amb la possibilitat de poder establir contacte (virtual) i poder intercambiar algun missatge amb aquelles persones que feies tant temps que no veies. Això sí, no deixaven de ser converses breus i ja està. El número d'”amics” de Facebook s’anava engreixant i anaves muntant una mena de repositori de vells amics, coneguts i saludats. Un repositori que, passats els anys, pots constatar que no t’ha servit pràcticament de res, per molt que tinguis centenars d'”amics”.

Amb el pas del temps, el Facebook es va anar convertint en un mena d’aparador on tothom hi penjava fotos. Fotos actuals, fotos antigues, fotos individuals, fotos amb els fills, i així un llarg etcètera.

I la xarxa social va passar a ser un immens àlbum fotogràfic. I el món passava a dividir-se entre els que cada dia penjaven fotos i els que mai penjaven fotos. Entre els exhibidors i els voyeurs, entre els que es mostraven i els que miraven.

Amb tot això, Facebook ha anat canviat de forma amb el pas del temps i cada cop s’ha fet més complicat seguir el timeline. Ja no saps quin criteri aplica l’algoritme per mostrar el que van penjant els teus “amics”. I, com que jo sóc una persona d’ordre, això em posa molt nerviós.

Enmig de tot aquest garbuig, a finals de 2010 em vaig cansar de Facebook i vaig deixar de publicar-hi coses, i en vaig explicar els motius al blog. Allà explicava que ho deixava perquè havia arribat a un nivell de comentaris als posts que hi penjava que no estava disposat a suportar.

El cert és que, vist en perspectiva, diria que el nivell d’hostilitat actualment a Twitter és molt més elevat que el nivell del Facebook de 2010, però suposo que amb el temps he après a suportar millor les crítiques o, com a mínim, a passar dels trolls.

Sigui com sigui, fa alguns mesos que vaig tornar a treure el cap pel Facebook. Molt tímidament i bàsicament per penjar algun dels posts que escric al blog. No tots, perquè, en general, el públic de Facebook és bastant diferent del de Twitter. I una piulada a Twitter es pot interpretar molt diferent a Facebook. Però això ja seria motiu d’un altre post.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements