(Aquest post l’ha inspirat en Miquel).

Vivim en un país en el que la subvenció i el subsidi són el modus vivendi de massa persones i entitats/empreses.

Portat a l’extrem, amb la concepció més lliberal possible, cadascú (a nivell individual o a nivell d’empresa) s’hauria de guanyar la vida sense tenir cap mena d’ajut extern.

És evident que això no pot ser així, perquè no tothom té la mateixa capacitat per sobreviure si no és amb alguna “empenta” des de fora.

El problema és que Espanya és el país de la picaresca i hi ha moltíssima gent i moltíssimes empreses que viuen “del cuento” o, millor dit, dels subsidis i les subvencions que no surten de sota les pedres, sinó dels impostos de la gent i les empreses que no defraudem i sí paguem els nostres impostos. El problema, doncs, és que hi ha uns quants (molts) que viuen gràcies a l’esforç d’altres (potser no tots els que hauríem de ser). I aquí és quan els que paguem pel que volem ens cansem i escrivim posts com aquests.

Evidentment, hi ha dues coses que sí han d’estar subvencionades: la sanitat i l’educació. Però, com que ens costen molts milers de milions (de diners de tots, no ho oblidem) hem d’exigir que estiguin molt més gestionades i, sobretot, que se’n controli el seu ús abusiu o fraudulent.

Abans d’acabar us vull recomanar un libre de Marc Vidal, que es titula “Contra la cultura del subsidio”, al que ja vaig fer referència quan vaig parlar d’escoles d’elit fa cinc anys.

Com va dir Morten Olsen a La Contra de La Vanguardia: “Estar en paro no basta: el subsidio hay que ganárselo”.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis