Des que la setmana passada va esclatar el que podríem definir com el “fenomen Pokémon Go”, tots hem fet moltes brometes amb el que està suposant (jo el primer), però el que ha fet Nintendo a nivell empresarial és brutal. Ha aconseguit tenir un impacte global rapídissim i les accions de la companyia han pujat moltíssim en pocs dies.

Per tant, el primer que cal fer és felicitar Nintendo pel seu èxit i per haver apostat per la realitat augmentada, que és un camp amb un potencial brutal i que tindrà impacte positiu a les nostres vides més aviat del que ens imaginem.

Després tenim l’aspecte social que ha provocat. He llegit molts comentaris dient que és una moda i que, com a tal, tots els que s’han apuntat a jugar-hi no tenen massa personalitat i s’han deixat arrastrar per la massa. Segurament és cert que és un fenomen de masses, però no deixa de ser un joc i, per tant, el que cal buscar-hi és entreniment.

D’entrada jo vaig pensar que no hi jugaria, però el meu fill de 9 anys m’ho va demanar i em vaig instal·lar l’apliació dissabte. I diumenge al matí vam sortir tots dos de “cacera” per Barcelona. Vam estar gairebé un parell d’hores caminant pel barri caçant Pokémons i ens ho vàrem passar prou bé. Si fos per ell, hauria seguit tot el dia, però entenc que aquí és on ha d’actuar el sentit comú d’un adult: està bé jugar una estona quan és el moment però tampoc cal obsessionar-se i estar les 24 hores del dia pensant en el joc.

Jo m’ho vaig passar bé pel carrer amb el meu fill. Val a dir que vam caminar bastant i això també és un factor important a valorar positivament: no és un joc d’ordinador, consola o mòbil que et faci quedar-te immòbil davant una pantalla. Jugant al Pokémon Go també fas exercici.

A tall d’anècdota, us deixo un parell d’apunts finals:

  • Diumenge al matí ens vàrem trobar bastantes persones pel carrer (bastants pares amb fills petits) jugant al joc. Els pares ens creuàvem mirades de complicitat i, fins i tot, amb alguns ens vam dir allò de “què? de cacera?”
  • El joc servirà, tal i com vaig apuntar per Twitter, perquè molts frikis dels videojocs aixequin el cul de la cadira i els toqui l’aire

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].