Quan algú descobreix que sóc perico primer se sorprèn (“semblaves una persona normal”) i, acte seguit, em dona el condol (“deus patir molt i deu ser molt difícil”).

Entenc que se sorprenguin, perquè la societat catalana és culercentrista i, per tant, tot el que no sigui ser del Barça és vist com fora de la normalitat i la centralitat.

El que no comparteixo és que ser de l’Espanyol sigui molt difícil. Assumint que som una minoria molt minoritària (sona a redundància però realment crec que som menys dels que ens pensem o del soroll que fem), el nostre paper és fàcil, perquè els nostres objectius són tant baixos que vivim relativament tranquils.

Aquesta afirmació anterior sembla que amb l’arribada de Chen Yansheng es pot torçar una mica, perquè tot apunta que està fixant uns objectius més ambiciosos i, per tant, tocarà frustrar-se si no s’aconsegueixen.

Ser perico es basa en passar-s’ho bé amb les desfetes del Barça. Estem d’acord que portem una dècada de poques desfetes culers, però tot té un final i, per pura probabilitat, cada cop està més a prop.

Ser perico és anar contracorrent i això tampoc és tant difícil encara que des de fora ho sembli. Es tracta de criticar-ho tot, de fer-se la víctima i sempre fer-ho amb l’argument de que ens sentim trepitjats, marcant clarament cert complex d’inferioritat.

Dit tot això, espero que el nou Espanyol de Chen ens ho posi més difícil i cap perico pugui seguir acomodat en el victimisme. Espero que els pericos haguem d’elaborar discursos més constructius a partir d’ara.

(Article publicat a PericosOnline).

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements