Els últims anys vivim en una mena d’escalada esportiva, en que cada cop apareixen competicions esportives més extremes.

Fa un temps poca gent corria maratons, però ara si no ets “runner” i no fas maratons et fa com vergonya anar pel món.

No tinc res en contra de la gent que corre maratons, al contrari, els admiro i, de vegades, els envejo. Però els que senzillament sortim a córrer un parell de cops per setmana i com a molt fem curses de 10 quilòmetres, no ens atrevim ni a explicar-ho quan ens pregunten si fem esport.

Però el capítol apart el mereixen les Ultra Trails de muntanya. I és que en només dues setmanes de diferència, per posar un exemple, per les muntanyes del Ripollès han passat un parell d’ultres per extraterrestres: l’Emmona i la Bastions.

L’Emmona té diverses modalitats, però la Ultra Trail consisteix en córrer la bonia xifra de 129,54 km. Però si fos en pla encara, el problema és que cal anar pujant i baixant muntanyes fins acumular un desnivell positiu de 10.194 metres, pel fet de coronar fins a 15 muntanyes de més de 2.000 metres. I tot això seguit, parant el mínim per descansar. La sortida va ser el divendres 27 de maig a les 10 de la nit i el temps màxim per arriba la meta era de 40 hores.

Per un altre costat tenim la Bastions, que comparada amb l’Emmona sembla un joc de nens. Estem parlant de fet tota la volta a la Vall de Ribes en un recorregut de 93 km i 6.350 metres de desnivell positiu acumulat. La sortida va ser dissabte 4 de juny a les 6 del matí i només va haver-hi 24 hores per arribar a la meta.

La pregunta que em faig és si tots els cossos estan preparats per aguantar aquestes curses extremes o si hi ha persones que posen el cos massa al límit.

Jo seguiré sortint a córrer quan tingui una estona, mentre admiro als que fan curses extremes i me’ls miro amb ulls incrèduls com qui veu passar un superhome per davant.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements