Avui fa nou anys que l’Espanyol va jugar (i perdre) la final de la Copa de la UEFA a Glasgow contra el Sevilla.

El resultat al final dels 90 minuts era de 1-1 i al final de prórroga de 2-2. I el Sevilla va endur-se el títol a la tanda de penals.

Però avui no us vull parlar del partit, sino de que uns quants centenars de pericos (jo inclòs) ens vàrem quedar a l’aeroport del Prat tot i tenir pagat l’avió i l’entrada a l’estadi de Hampden Park.

Aquell dia vaig arribar a l’aeroport sobre les 8:30 del matí, perquè l’avió estava previst que sortís a mig matí. A la terminal internacional de l’aeroport (la nova T-1 encara no existia) es respirava un gran ambient blanc-i-blau. Tota la terminal estava envaïda de pericos de totes les edats, des de nens fins a gent gran. Tots il·lusionats per gaudir d’una altra final de l’equip, després de les finals de Copa del 2000 i del 2006.

La cosa anava bé fins que vam descobrir que el nostre vol no sortia a les pantalles. Vam preguntar als mostradors d’informació i ens van confirmar que aquell vol no existia i que, per tant, no feia la impressió que hagués de sortir.

Durant les següents hores la tensió i els nervis van anar en augment. Primer ens deien que el club estava intentant posar-hi remei, però a mesura que passaven les hores i els vol seguia sense aparèixer a cap pantalla, la moral de la tropa anava disminuint.

Amb el pas de les hores vam saber que fins a 3 o 4 vols eren vols “fantasma”. Cap a les 3 o les 4 va “aparèixer”, encara no sabem com, un avió disponible. Llavors van venir uns senyors amb un megàfon i van començar a dir els noms dels afortunats que podrien viatjar a la final. Ens vam aplegar tots (unes 500 persones) al voltant del megàfon i mentre els “premiats” feien crits d’alegria i s’abraçaven, la resta vèiem com el somni d’anar a viure la final europea en directe s’anava escapant com l’aigua entre els dits de les mans.

Finalment el senyor del megàfon va dir que s’havia acabat la llista i que les persones que no havia dit es quedaven definitivament a Barcelona.

Devien ser les 5 de la tarda quan vam plegar veles. Encara que sortís un avió ja era impossible arribar a temps a Glasgow a l’hora del partit.

Vaig tornar a casa totalment enfonsat. Vaig tirar-me al sofà i vaig veure el partit completament sol i apàtic. No tenia ni ganes de veure’l. Només em vaig activar i vaig començar a patir quan Jônatas va fer l’empat a dos quan faltaven cinc minuts per acabar la prórroga.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis