Ahir vaig explicar-vos com va començar el meu Erasmus a París.

Avui us vull parlar d’un aspecte molt particular que vaig viure allà o, més ben dit, que vaig patir allà. Uns anys més tard també em va passar a Porto, on vaig viure un parell d’anys, i que algun dia us explicaré.

Aquest fet que per molts semblarà insignificant és la falta de Sol.

Recordo que a París moltes vegades em quedava mirant el cel perquè normalment els núvols viatjaven molt ràpid i el temps canviava molt durant un mateix dia. Però el pitjor que recordo és que podies passar-te una setmana sencera sense veure el Sol.

Els primers dies no afecta massa, però quan portes tres o quatre dies amb el cel ennuvolat, l’humor comença a torçar-se. I imagino que això ens afecta especialment als que estem acostumats a veure el Sol cada dia, com passa amb els que vivim a Catalunya. I quan arribes a passar una setmana sencera sense haver vist el Sol, l’humor es torna ingestionable i t’afecta al dia a dia.

Suposo que viure en un país nòrdic encara deu ser pitjor i estic convençut que la llum solar és inversament proporcional al percentatge de depressions. I per això als països nòrdics hi ha més gent deprimida que la mitjana europea.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis