Imagino que, en llegir el títol del post, més d’un s’espera que parli de festes nocturnes, festes diürnes i més festes.

Però ja us aviso que no serà així, per si algú vol deixar de llegir aquí mateix.

Quan estava fent el penúltim quadrimestre de telecos vaig decidir que volia marxar a fer el Projecte Final de Carrera a l’estranger amb una beca Erasmus. El procediment no era gaire complicat. A l’escola de telecos hi havia diverses destinacions possibles i els que volíem marxar havíem d’inscriure’ns. En funció de les places i de les notes de cada estudiant, et tocava un lloc o un altre.

Jo vaig tenir la sort que vaig poder anar on havia triat: a París (concretament a una escola que es diu EFREI i que està més al sud de la Zona Universitària de la capital francesa).

La beca que em van concedir va consistir en 300 euros mensuals durant 6 mesos. Com podeu imaginar, amb 300 euros mensuals a París no en tens prou per viure. Com que era previsor (de fet, diria que encara ho sóc), abans de marxar d’Erasmus vaig estar treballant de becari durant gairebé 2 anys per anar fent guardiola. De forma que entre la guardiola i la beca Erasmus vaig poder sobreviure uns nou mesos a la capital de França.

Mentre estava a París vaig allotjar-me en una residència d’estudiants i joves treballadors (entre 18 i 32 anys d’edat), que consistia en un edifici molt alt on hi havia apartaments compartits per 3 persones. Cada estudiant tenia la seva habitació (amb clau) i els 3 compartíem la cuina i el bany. Els meus companys de pis eren un francès que es passava el dia tancat a la seva habitació fumant porros (la pudor envaïa tota la planta) i un anglès que tampoc sortia massa. La residència estava a la Rue de la Santé, concretament al número 64, i era d’un grup de residències del mateix estil que es deia ALJT.

Vaig demanar a l’Estat francès que em pagués una part de l’allotjament i vaig aconseguir obtenir una beca perquè em paguessin el 50%. Imagino que a Espanya això de subvencionar el pisos d’estudiants estrangers deu ser més difícil. Però resulta que França és una cosa més seriosa amb els estudiants.

Vaig arribar a Paris un dia de setembre que feia moltíssima calor.

I un altre dia ja us explicaré més coses.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

PD: Amb aquest post arribo als 50! “Només” me’n queden 315 per aconseguir el repte, que dit així encara sembla lluny. Gràcies pels vostres comentaris, és la millor manera de saber que hi ha algú a l’altre costat de la pantalla.

Advertisements