Aquesta setmana i com passa cada any coincidint amb el Trofeu Comte de Godó de tenis, l’escola de negocis IESE va organitzar una jornada dedicada a parlar de la “Gestió d’empreses esportives”.

Enguany una de les conferències, titulada “Los retos de la Liga Española de fútbol”, va anar a càrrec d’en Ramon Robert, conseller delegat de l’Espanyol. Realment no va ser una conferència com a tal, sinó que va ser un diàleg entre el mateix Ramon Robert i en Carlos García-Pont, que a més de ser el vicepresident de l’Espanyol també és professor de l’IESE. El vicepresident anava plantejant preguntes i el conseller delegat les anava responent. I, més que parlar de la Lliga espanyola, la conversa es va centrar bastant en l’Espanyol, cosa que personalment vaig agrair, i moltíssim.

El més important que van explicar és que, amb l’entrada de Rastar Group, l’Espanyol s’ha convertit en una empresa de futbol i ha deixat de ser un club de futbol.

En el torn de preguntes vaig tenir l’oportunitat d’intervenir i més o menys vaig plantejar el següent. Vaig felicitar-los per la seva intervenció perquè era el que s’esperava en un auditori ple d’antics alumnes d’una escola de negocis. Estic convençut que tots els presents – jo inclòs, com tantes vegades he escrit en diferents articles – vam compartir i aplaudir la idea que l’única manera que tenen els clubs de futbol en general, i l’Espanyol en particular, per sobreviure i créixer, és gestionant-los com una empresa. És allò a la que tantes vegades m’he referit com deixar de ser una botigueta de barri com hem estat els últims anys i dècades.

Per tant, molt d’acord amb la decisió de ser una empresa de futbol. Però, tal i com els vaig dir a ells, el que em preocupa és com lligar aquesta gestió empresarial amb el club de tota la vida i amb els sentiments dels milers d’aficionats i socis que hi ha al darrera. Vaig recordar-los que els socis portem molts anys en el que hem passat del cabreig al tansemenfotisme i que calia urgentment un pla per reenganxar la gent. Perquè l’empresa de futbol no podrà créixer si al darrera no hi ha trenta mil – o més – bojos que cada quinze dies estiguem ansiosos per anar a l’estadi i no busquem qualsevol excusa barata per no anar-hi, com passa ara.

La resposta que em van donar em va deixar intranquil, perquè tota la solvència que van demostrar explicant la teoria sobre com fer una gestió més professional, més d’empresa de futbol, la vaig trobar a faltar a l’hora d’explicar com pensen fer desaparèixer la bretxa entre la grada i la llotja, que cada any s’ha anat fent més gran. Van respondre al meu dubte dient que aquest estiu no tindrem la necessitat de vendre cap jugador per diners (el que no vol dir que no venguem ningú), però em temo que només amb això no n’hi haurà prou. Cal molt més i no em va semblar que ho tinguessin en la seva llista de prioritats.

Confiem en salvar-nos quan abans millor i esperem que el Consell faci i expliqui (molt important, que ho expliquin!) com ens faran recuperar la il·lusió.

(Article publicat a PericosOnline).

Advertisements