El periodisme esportiu a Espanya s’ha convertit en un espectacle (dolent), en el que hi ha dos actors principals (Barça i Madrid) i només un esport (futbol).

Tot gira entorn d’aquests dos equips i no existeixen ni la resta d’equips ni la resta d’esports.

Cadascuna de les dues “potències” mediàtiques té al voltant una maquinària propagandística destinada a vendre diaris i omplir programes de tele i ràdio. L’objectiu d’aquestes “cavernes mediàtiques” és doble: parlar molt bé de l’equip propi i parlar molt malament de l’equip rival. I, per fer-ho, no cal apel·lar a la intel·ligència dels lectors, espectadors o oients, només cal rentar cervells i tractar la gent d’imbècils.

Malauradament hi ha molt poques excepcions, molt pocs periodistes i molt pocs mitjans de comunicació que escapin a aquesta manca d’imparcialitat. Com més grossa es faci la bèstia, més polèmica hi hagi, i més bajanades es diguin sobre el contrari més soroll hi haurà, més audiència, més publicitat i més programes i, en definitiva, més diners es moura. I tots els que viuen de l’invent seran més rics i més feliços.

Mentrestant, la gent es va aborregant i la societat és una mica menys llesta cada dia.

La derivada de tota aquesta merda és que provoca cada cop més rebuig per part dels que no som seguidors de cap dels dos equips (cada cop menys, desgraciadament per la competició) i de la gent a la que no li agrada el futbol.

En fi, que tot plegat és molt trist.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Anuncis