Vivim en un temps en que és difícil posicionar-se al mig de res. Tot ha de ser blanc o negre, un extrem o el contrari, amb mi o contra mi.

Imagino que l’explosió de les xarxes socials, la immediatesa en la informació, l’allau d’informació que ens sepulta cada dia, fa que sigui difícil tenir temps per argumentar massa, i tendim a simplificar els missatges perquè arribin amb més facilitat. I això ens porta a posar-nos a un extrem del missatge.

El titular ha de ser clar i no pot deixar lloc a dubtes, perquè la immensa majoria de la gent es quedarà en el titular, a la superfície, i no perdrà ni dos minuts per llegir el contingut. I, encara menys, perdrà temps per reflexionar, per pensar, per construir un argumentari propi.

Per això m’agrada escriure un blog, perquè m’obliga a parar un moment, a estructurar el meu pensament i ha ordenar les idees. I això m’ajuda a construir els meus propis arguments, que beuen de diferents fonts (algunes són opinions d’altres) però que després d’un cert procés de maduració mental, acaben convertint-se en els meus arguments i no en el que d’altres em diuen que haig de dir o pensar.

Això de l’era del blanc o negre passa en la majoria d’àmbits de la vida però, per damunt de tot, passa a la política i a l’esport. Costa trobar partits polítics de centre (no de nom, sinó de programa i d’actuació). Costa trobar un diari o un opinador d’un equip de futbol que sigui capaç de lloar alguna virtut del rival. O amb mi o contra mi.

Jo no em considero d’extrems, per bé que hi ha alguns temes en el que tinc un pensament molt pronunciat i esbiaixat. Però, fins i tot en aquests temes, m’agrada fer-me preguntes en el sentit contrari, potser per auto-posar-me a prova o potser per fer d’advocat del diable.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements