La passió per l’Espanyol es transmet de pares a fills, inclús d’avis a néts. Aquesta frase, que és del tot certa, no difereix molt de la majoria de clubs, en que els pares intenten transmetre la seva pròpia passió per un equip als seus successors. Per tant, aquest fet no ens diferencia de la resta.

El que sí ens diferencia d’altres clubs és la intensitat i la constància amb la que hem d’escometre aquesta feina de transmissió del sentiment. Un pare del Barça no necessita esforçar-se massa perquè el seu fill sigui culer. En canvi, un pare de l’Espanyol necessita hores, persuasió, regals, promeses, xantatges i tot tipus de màgia negra perquè el seu fill sigui perico. I, per si això fos poc, a sobre, necessita molta sort perquè l’invent no es torci.

En aquest procés d’inoculació del sentiment perico és on cada pare intenta desplegar el seu propi mètode. I, de la mateixa manera que passa en l’educació d’un fill, el que per un pare és una bona tàctica, per un altre no ho és. I cada nen és diferent i ningú té la fórmula màgica. Cadascú tria quina creu que serà la millor manera perquè el seu fill acabi sent perico i totes són respectables.

Hi ha pares que fonamenten la seva educació blanc-i-blava en transmetre un odi visceral al Barça. Una gran part d’aquest tipus d’espanyolistes són els que tendeixen a atribuir tots els mals de l’Espanyol al club blaugrana. Això provoca que els nens s’ho passin especialment malament a l’escola, sobretot en l’època en la que ens ha tocat viure i en la que, malauradament (segons l’òptica perica) el domini dels culers és aclaparador. La part positiva d’aquest mètode és que els nens pericos surten de pedra picada però, per altra banda, el Barça els ofusca i els fa incapaços de ser objectius i de no culpar els culers de tots els problemes del nostre club.

Jo no segueixo aquesta tàctica amb el meu fill. Segurament té alguna cosa a veure que la meva dona sigui culer, però estic convençut que si no ho fos, tampoc hauria educat el meu fill en l’odi cap al Barça.

El que jo intento, tot i que haig de reconèixer que no és gens fàcil i que en algun moment he patit perquè l’invent no es torcés, és fer-li veure al meu fill que nosaltres som pericos perquè som especials i que els triomfs del Barça no els fa ni millors persones ni molt menys més feliços. Jo no odio el Barça, sinó tota la propaganda, el bombo exageradíssim que l’envolta, la falta d’autocrítica que practica el seu entorn i la maquinària per fer-nos creure que tot ho fan bé i són l’exemple a seguir. I tota aquesta exageració fora de mida que ens envolta és el que li intento fer veure al meu fill perquè no abraci els arguments culers. No li dic que m’alegra que el Barça perdi sempre, li dic que no m’importa el que facin. Si els seus amics culers de l’escola estan contents perquè el seu equip guanya, doncs millor per ells (i, de retruc, pel meu fill) perquè tots plegats seran més feliços. Els pericos som menys, però som una gran família, ens divertim molt quan anem a l’estadi i tenim un punt rebel i diferent que ens fa especials. En la majoria de grups que ens trobarem durant la nostra vida serem els únics, i això té el seu encant i cal treure-li rendiment. Ser del Barça està massificat i sobrevalorat, i no et diferencies del teu veí en res.

Podríem dir que la tàctica que jo segueixo és la de convèncer i persuadir en positiu de les bondats que té ser de l’Espanyol, a la vegada que li trec molt de ferro a tot el que sona a blaugrana i que desmunto moltes teories falses creades al voltant d’aquell altre club. De moment, i ja port nou anys i mig posant-la en pràctica, tot segueix pel bon camí.

Arribarà el dia, però, en que el nen ja no podrà no ser perico i, a partir de llavors, brindarem plegats cada cop que el Barça perdi.

(Article publicat a PericosOnline).

Anuncis