El diccionari defineix “tertulià” com “la persona concurrent a una tertúlia”. I “tertúlia” com “Reunió de persones que s’apleguen habitualment per tal de conversar o de dur a terme qualsevol altre passatemps”.

El cas és que el terme “tertulià” ha adoptat un caràcter pejoratiu. I jo crec que sobretot és perquè hi ha un grup força reduït de persones que podem veure a diferents canals de televisió i a diferentes emissores de ràdio opiniant sobre qualsevol tema i a moltes franjes horàries. Sempre veiem “els mateixos”, que van voltant per Catalunya Ràdio, RAC1, TV3 i 8tv.

Un dels únics que he sentit pronunciar les paraules “d’aquest tema no en sé i prefereixo no opinar-ne” és en Xavier Sala-i-Martín en més d’una ocasió. Potser perquè l’ofici de tertulià torni a estar ben vist, aquesta pràctica d’humilitat s’hauria d’extendre més.

Dit això, a mi les tertúlies m’agraden i alguns tertulians també. Però no ho dic només perquè opinin el mateix que jo, sinó perquè alguns són capaços de trobar el punt mig de saber comunicar, discutir sense interrompre constantment, exposar les opinions sense pontificar, donar punts de vista diferents a l’oficial o normal i ser educat. Com en tot a la vida, trobar l’equilibri no és fàcil i només el més bons ho aconsegueixen.

Per cert, els directors de programes també podrien posar de la seva part, ampliant i variant l’espectre de tertulians i fent entrar idees i cares noves més sovint per oxigenar.

Per acabar, us deixo un gag meravellós d’un Polònia de fa un parell d’anys, que porta per títol “El bus dels tertulians”:

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements