Ahir era un dimarts més maco del normal, a les portes d’uns dies de festa per la Setmana Santa, però uns terroristes indesitjables van decidir que era un bon dia per acabar amb la vida d’unes desenes de persones posant bombes a l’aeroport de Brusel·les i a una estació de Metro.

Mai podré entendre com una persona en pot matar una altra pel motiu que sigui, però molt menys que ho faci en nom del seu Déu.

De tant en tant (i darrerament massa sovint) ens trobem amb aquesta mena d’atemptants, que sacsegen les nostres vides perquè passen en llocs propers, ens llocs on és possible que hi haguem estat alguna vegada, en ciutats europees que també podrien ser la nostra Barcelona.

En el meu cas, jo hauré estat a l’aeroport de Brusel·les unes quantes desenes de vegades, perquè durant tres o quatre anys hi viatjava sovint perquè allà hi havia  la seu d’una empresa belga amb la que vam treballar conjuntament en el projecte de la línia d’alta velocitat entre Figueres i Perpinyà.

Els belgues em van semblar un poble molt curiós, sempre barreja de flamencs i valons a tot arreu, el país dividit en dues meitats pràcticament iguals que viuen amb una rivalitat molt marcada i present contínuament. Imagino que després de la desgràcia d’ahir aquestes dues meitats deuen estar més unides que mai perquè les desgràcies, si tenen alguna cosa positiva, és que uneixen els enemics més irreconciliables.

Ahir al vespres vaig recuperar la meva llista de contactes d’aquella empresa i els vaig enviar un mail de condol, suport i ànims en aquests moments tant difícils per la societat belga.

Espero que els polítics europeus es posin a treballar d’una vegada per totes en la unió política del continent. Sens dubte, això no significarà la fi de tots els mals (ni del terrorisme, ni de la crisi dels refugiats, etc.), però segur que si anem junts d’una vegada per totes començarem a ser aquell vell continent on el món s’emmirallava no fa tants anys.

[Aquest post forma part del “Projecte 365”].

Advertisements