Sovint ens hem queixat que el fet de ser una S.A.D. ha comportat que els màxims accionistes hagin tractat els aficionats com a clients i no com a socis.

Les accions manen i els que en tenen més poden fer i desfer sense donar explicacions ni demanar permís als que en tenen poques o, legítimament, no en tenen. Al soci fa anys que no se l’escolta i tampoc no se li explica pràcticament res, per això hem criticat que la distància entre la llotja i la grada s’ha anat eixamplant any rere any, fins a fer-se pràcticament insalvable. I això ha desembocat en un tansemenfotisme que creix exponencialment i que està despoblant les grades de Cornellà a marxes forçades.

L’arribada de Chen Yansheng va donar aire al club i als que el vivim, però els pèssims resultats del primer equip han fet que ens situem al precipici del descens i el pessimisme i, en alguns casos, el pànic, s’hagi instal·lat a les nostres ments.

La dinàmica és molt negativa i és evident que l’entrenador ja no hauria d’ocupar la seva posició, però el desgovern que viu en aquests moments el club fa que ningú tingui la valentia de prendre cap decisió. L’amo està a la Xina i els que estan controlant el xiringuito des d’aquí o no tenen experiència o no tenen poder de decisió (o les dues coses a la vegada).

Des del punt de vista de l’aficionat hem passat de l’optimisme a la desesperació en molt poques setmanes. El quadre és tant dantesc que jo crec que els socis només podem fer dues coses. Primera: seguir reclamant que cessin l’entrenador si pot ser avui millor que demà. Segona: omplir l’estadi dissabte en el partit contra el Deportivo i deixar-nos la veu animant l’equip, jugui qui jugui i sigui qui sigui l’entrenador.

Queden moltes jornades i encara no estem en zona de descens però no ens podem adormir. Ens hem de treure la gorra de clients, posar-nos la de socis i, com sempre hem fet, treure les castanyes del foc.

(Article publicat a PericosOnline).

Advertisements