La campanya electoral ha fet que la polarització del debat dels que volen un Estat propi i els que volen seguir a Espanya s’hagi radicalitzat. Ara ja tot és blanc o negre, i per això alguns et demanen que et decantis per una opció o l’altra.

Ara tot va d’extrems, amb pocs matisos. Trobo a faltar opinadors (a tertúlies i a articles) que se situin nítidament al centre i que puguin argumentar coses a favor i en contra d’una opció i de l’altra. Per cert, si en coneixeu algun, us estaré molt agraït si me’l recomaneu.

Aquesta funció de centre (sempre pensant en l’eix nacional, no en dreta-esquerra) no l’ocupa cap partit polític. Bé, es podria pensar que Unió ho intenta, però així li va a les enquestes, que com a molt pronostiquen que seran un partit residual (o extraparlamentari directament).

Hi ha els de Junts pel Sí i les CUP a favor de l’Estat propi. Hi ha Ciutadans, PP, PSC i Catalunya sí que es pot en contra de l’Estat propi. I hi ha els d’Unió que volen estar a Missa i repicant, la puta i la Ramoneta elevada a la màxima potència.

Tot això evidencia que les eleccions autonòmiques del 27S són un plebiscit nacional en tota regla, en contra del que els partits constitucionalistes diuen. Una cosa és el que diuen i una altra cosa molt diferent és com actuen, que deixa palès que també pensen en clau de Sí-No, o sigui, de plebiscit.

Jo també estic més decantat cap un costat que cap a un altre, però m’agrada debatre (sempre educadament i respectant les altres opinions) i ser crític amb els “radicals” del meu “bàndol”. Els que defensen l’opció contrària a la que jo tinc pensat votar diuen moltes mentides, de la mateixa manera que també ho fan els que defensen l’opció per la que jo votaré. Falta un debat seriós que vagi molt més enllà de les amenaces dels constitucionalistes i de les promeses de país meravellós dels sobiranistes. Un debat profund amb arguments objectius.

Mentre aquest debat i aquests arguments no aflorin, tot ho acabarem reduint a un tema sentimental. I és molt penós que el futur del meu país s’acabi decidint per testosterona, bilis i  banderes.

Als partits constitucionalistes els demanaria que acceptin que cal trobar solucions democràtiques i que no centrin tots els seus arguments en pronosticar l’apocalipsi. Als partits sobiranistes els demanaria que expliquessin clarament què implica i quins costos reals per la població tindrà un procés d’independència.

I als que no som de cap partit els demanaria que, quan debatem, ho fem sense insults i des del respecte. Ah, i sempre posant arguments el més objectius possibles sobre la taula.

Advertisements