Rebuscant textos sobre Tamudo en el disc dur de l’ordinador, he trobat aquests paràgrafs de setembre de 2011 que mai havia publicat. Cal recordar que Tamudo va sortir de males maneres de l’Espanyol, jugant l’últim partit el 8 de maig de 2010.

Reprodueixo el text sencer a continuació tal i com el vaig escriure el setembre de 2011 (fa 4 anys).

tamudo-fue-homenajeado-1442075118110Tots sabem com van anar els últims temps del màxim golejador català de la història de la Lliga.

La gent va boja buscant culpables. Els culers sempre que surt el tema em pregunten el mateix, tot i que hagi passat molt temps des de la seva sortida del club. “I amb Tamudo què va passar?”. Es deuen pensar que els pericos sabem exactament com va anar tot i esperen que els expliquem el que realment va passar.

Jo sempre he defensat que la culpa de tot plegat és de les dues parts: de Tamudo i del club. A parts iguals. Tamudo feia temps que volia marxar i el club feia temps que volia que Tamudo marxés. El problema és, com en moltes d’altres ocasions a la història del nostre club i també a la vida en general, el populisme. Era poc popular que Dani sortís dient que volia vendre Tamudo i era poc popular que Tamudo – o el seu representant – sortís dient que volia fotre el camp del club.

La teoria és clara: culpa dels dos. Les dues parts volien el mateix desenllaç però cap va tenir els nassos de sortir a dir-ho. L’escena de Germán de la Cruz ensenyant aquell fax del representant del davanter on demana marxar va ser una de les imatges més patètiques i lamentables que recordo. Segurament no feia falta arribar a aquells extrems de patetisme, però, senyors, això és el que tenim. I sembla que no s’hi pot fer res. Va córrer un vídeo per la xarxa on es veia el mateix conseller arribant a un dinar de la plantilla i estenent la mà per saludar Tamudo i aquest, com qui sent ploure, va ignorar-lo totalment. Una altra imatge vergonyant pel nostre club.

El fet és que un altre cop es va instaurar la Guerra Civil entre els “tamudistes” i els “palmeros” [cal recordar que, en aquella època, els anomenats “palmeros” es van posar a favor del club i, per tant, en contra de Tamudo]. Gent ofuscada que prenia partit per una de les dues parts implicades en l’”affaire” sense voler ni escoltar l’altra part. I ara, tant temps després de tot plegat, les ferides encara es mantenen obertes. Els defensors de Tamudo salten a la mínima que els de l’altra costat insinuen alguna cosa relacionada amb el cas. I viceversa. Lamentable. Més guerracivilisme.

Precisament vaig escriure un dia un article a PericosOnline parlant de la contínua crispació que envolta el club. No hi parlava per res de Tamudo – de fet ja feia més d’un any que ja no era al club – però trobo que, rellegint-lo, és un text que es pot aplicar en qualsevol moment de la història recent de l’Espanyol. L’article porta per títol “Pocs i mal avinguts“, publicat el 27 de juny de 2011.

Al final, el que queda, és que Tamudo va sortir rebotat del seu club de tota la vida. Un nano de la casa que es va afartar de fer gols amb l’escut de l’Espanyol però que mai va voler ser capità de l’equip – potser per por o vergonya de parlar en públic. I això últim, aquesta pressió mediàtica el va acabar condemnant a abandonar casa seva per la porta del darrera.

És molt probable que la pressió de la premsa culer per fer-li pagar el Tamudazo i el fet que sigui el màxim golejador català de la història de la Lliga també ajudés a fer que acabés explotant. En certa manera que Tamudo marxés com va marxar de l’Espanyol va ser un gran triomf dels culers més furibunds que mai li han perdonat la seva existència. Encara no han paït que el record històric l’ostenti un català que no hagi sortit de La Masia.

Tamudo va ser un home tranquil. Dins del camp es va dedicar a foradar les porteries contràries. No era polèmic. Ell jugava, marcava el seu golet, es petonejava l’escut i tornava a casa per on havia vingut. Val la pena llegir el llibre “Ànima de carrer” que Tomàs Guasch li va escriure. Val la pena per descobrir que Tamudo mai va deixar de ser un nano de Santa Coloma. Cap aire de prepotència. Evidentment va ser durant moltes temporades el millor pagar de la plantilla. I dic evidentment perquè s’ho havia guanyat. Era el nostre jugador franquícia, era el nostre símbol. La seva presència a l’onze inicial ens donava tranquil·litat i espantava les defenses contràries.

El seu punt àlgid va ser el Tamudazo. I no perquè putegés als culers – que també – sinó perquè va acabar de fer vessar el got dels talibans de l’altre costat de la Diagonal. El destí va ser més irònic que mai. El màxim golejador català de la història de la Lliga impedia que el Barça guanyés la Lliga. I a casa seva. I com ho va celebrar? Tranquil·lament. Va córrer la banda sense fe cap gest despectiu cap a la graderia – al contrari del que molts pericos hauríem fet, sense cap mena de dubte, si haguéssim marcat aquell gol –, mentre s’anava fent petons a l’escut centenari dels nostre club català. Aquella nit els talibans van jurar-se no parar fins destruir Raul Tamudo. I devien passar-s’ho molt bé quan, mesos després, van veure Germán de la Cruz palplantat en aquella sala de premsa amb un fax a la mà. Era l’autodestrucció perica. Un cop més.

No sóc “tamudista”, com més d’un estarà pensant després de llegir el que he dit. De fet, els que em coneixen saben que més aviat era bastant detractor del davanter, potser perquè sóc sempre molt exigent i sempre li esperava un pèl més de sacrifici i entrega en alguns partits. No sóc “tamudista” però m’agrada ser agraït. I Tamudo ens va donar tantes tardes de glòria que és de justícia reconèixer-ho i donar-li les gràcies les vegades que faci falta.

Anuncis