És sorprenent la capacitat de certes persones de llegir una cosa i, immediatament, fer una interpretació lliure del text deduint coses que no s’han escrit enlloc.

Criticar la gestió del Consell d’Administració de l’Espanyol no equival a donar suport a la oposició. Criticar Collet no significa recolzar Oliveró. De la mateixa manera que criticar Oliveró no hauria de voler dir que s’està a favor de Collet.

És molt cansat haver de posicionar-se sempre en algun bàndol, com si no existís la possibilitat de no està adscrit a cap dels dos, com si tot hagués de ser blanc o negre.

És evident que hi ha una gran quantitat de seguidors del nostre club que estan farts de la forma de gestionar dels màxims accionistes de l’entitat, ja sigui de l’etapa en que ho varen fer directament (quan Dani i Condal eren Presidents) o des que ho fan indirectament (posant Collet a la Presidència). No sé si aquests seguidors descontents són majoria o minoria, però el que està clar és que n’hi ha uns quants milers.

D’aquest descontent Oliveró en va fer campanya i vàrem viure el punt àlgid en la tristament recordada Junta General d’Accionistes d’ara fa un any. Allà es varen escenificar dues coses: que hi ha molta gent descontenta amb l’actual Consell d’Administració i que la massa social està dividida.

Però de ben segur que hi ha una part important dels aficionats que no acaben de sentir-se còmodes recolzant obertament ni a uns ni als altres. Molts se senten cansats de la forma de fer dels últims anys però no acaben de veure clar que l’alternativa plantegi unes formes sensiblement millors. De fet, l’alternativa també té un passat molt recent en la gestió del club, per molt que mirin cap una altra banda que els ho pregunten.

En conclusió, que ni estem contents amb el que tenim ni veiem clar que el que podem tenir sigui molt millor.

Fa temps que quan parlo amb pericos són molts els que es plantegen obertament la necessitat d’explorar una tercera via. Una via formada per gent que no estigui marcada per cap passat al club. Una via professionalitzada, amb gent preparada i que es cregui que l’Espanyol mereix sortir de la mediocritat en la que està instal·lat. Una via que ens convenci que podem fer grans coses i que ens ensenyi un projecte, un pla, una estratègia per fugir de la improvisació. Una via que visqui en el segle XXI i no en la botigueta del segle XIX. Una via que no s’enfronti amb ningú i que no creï bàndols, sinó que aprofiti el millor de totes les propostes per fer un club gran i ambiciós.

Algú s’atreveix a explorar la tercera via perica?

(Article publicat a PericosOnline).

Anuncis