Fa setmanes que dic que no anirem a Europa, però haig de confessar que ahir, abans de començar el partit al camp del Sevilla, vaig tenir uns instants de lleu esperança.

La derrota amb la lamentable (sent generosos) imatge de l’equip, va coincidir amb el primer aniversari de les declaracions del llavors encara President Ramon Condal en acabar el derbi de la penúltima jornada de la temporada passada al Camp Nou: “Hem fet una bona temporada, ens hem salvat“.

Era el cinc de maig de 2012 i acabàvem de palmar al Camp Nou, sumant la quarta derrota consecutiva des que s’havia assolit la salvació. Podíem haver lluitat per places europees, però el President ens va deixar molt clar que el que compta al nostre club és salvar-se i a córrer, i qui dia passa, any empeny.

Ara podríem treure a relluir les declaracions de Kameni demanant ambició en la que va ser la seva sentència perica, però jo crec que el problema no és ni d’ambició. El problema són la incapacitat, l’opacitat i el tantsemenfotisme.

Podria escriure un article apocalíptic perquè alguns em segueixin dient quintacolumnista o capità dels “cenizos”, però no cal. La realitat és tant evident que no crec que sigui necessari fer-ne massa sang. Les vacances a l’Espanyol comencem quan sumem 42 o 43 punts. I no cal donar-li més voltes. Un cop assumit que el nostre topall és la salvació, podem resignar-nos o denunciar-ho tot demanant que alguna cosa canviï.

Entenc que molts optin per la via de la resignació i s’aferrin a una molt més que hipotètica victòria (veient l’entrega de l’equip a Sevilla) contra Madrid o Barça a Cornellà, per acabar la temporada amb un gust de boca menys amargant. I al final diran allò de que som l’Espanyol i això aquí sempre ha funcionat així.

Però espero que també s’entengui que n’hi ha uns quants que n’estem fins al capdamunt de tanta mediocritat i mitjanies al club. Ja està bé d’acumular temporada rere temporada sense cap rumb clar i sense cap més objectiu que no sigui anar sobrevivint amb més pena que glòria. Això sí, zero autocrítica per part del club, i l’estadi és buit perquè hi havia molts periculers, i la crisi, i bla, bla, bla.

A mi em trobareu sempre al costat dels que, lluny de resignar-nos, creiem que aquet club té potencial suficient per créixer, sabent que per aconseguir-ho, però, cal fer funcionar mínimament el cap.

 

(Article publicat a PericosOnline).

Advertisements