Els resultats inimaginables obtinguts per l’equip des que Javier Aguirre es va posar al front del primer equip sembla que comencen a volatilitzar-se. Per sort, hem aconseguit un matalàs de punts prou important amb les places de descens a Segona que ens hauria de permetre anar trampejant sense pena ni glòria pel campionat fins plantar-nos més aviat que tard en els 42 punts anhelats.
Els tres últims partits (derrota al Calderón, empat a casa contra el Valladolid i derrota al camp del Rayo) ens han fet baixar, de cop, del núvol en el que estàvem, i ens han retornat a la trista realitat del club, per si algú se n’havia oblidat.
Durant aquest període s’han esgotat els 100 dies de gràcia de Joan Collet com a nou President, un temps que ha servit per demostrar que res ha canviat en el club de la patada endavant, i el que vingui darrera ja s’ho trobarà. Com a mínim aquesta és la sensació que em fa a mi, que sóc un simple espectador de la realitat des de la grada. Els grans propòsits electorals del candidat Collet segueixen sent declaracions d’intencions encara pendents de plasmar en un full de ruta clar, treballat i transparent per l’aficionat. Bones paraules però buides de contingut. Potser després de gairebé quatre mesos de mandat començaria a ser hora de que algú ens expliqués cap on anem (i no parlo de  l’objectiu obvi i a curt termini de la salvació).
El mini-miracle d’Aguirre només ha servit per tapar les misèries de l’entitat durant un parell de mesos de bons resultats. Però ara ens plantem a mitjans de març, i amb dos mesos i mig per endavant, amb les vergonyes novament al descobert. I, el que és pitjor, amb la sensació de que ningú està pensant en el futur i de que el Consell, cada cop que parla per boca d’algun dels seus membres o del propi President, no transmet cap mena de sensació de seguretat i il·lusió.

 

Anuncis