El meu últim article va ser l’endemà de la Junta General d’Accionistes de la que Joan Collet va sortir-ne com a nou President del club. D’aquella tarda se n’han escrit moltes coses i, rellegint-les amb perspectiva, s’arriba a la conclusió que d’aquella batalla ningú en va sortir guanyador i tots plegats vam perdre-hi molt.

La candidatura guanyadora en número d’accions no va obtenir el recolzament majoritari en número de socis, tot i que tampoc va perdre per un marge tan ampli com molts pronosticaven. La candidatura de l’aspirant va triar una posada en escena tant histriònica el dia de la Junta que potser – això només el temps ho dirà – l’invalidi per optar a la presidència al futur. I l’única candidatura totalment renovadora va cometre un error – suposo que fruit dels nervis – demanant el vot per l’aspirant a la primera frase del seu discurs.

En qualsevol cas, aquesta setmana s’han acomplert cinquanta dies d’aquella tragèdia que a tots ens sembla llunyana. Un temps suficient, sota el meu punt de vista, per detectar si alguna cosa ha canviat en la forma de gestionar el club.

En el pla esportiu, aquests cinquanta dies han vingut marcats per la destitució de Pochettino i Planes i per la contractació d’un entrenador i, posteriorment, d’un secretari tècnic. La destitució dels primers, per molt que el record de la temporada del miracle estigués encara massa present a la memòria d’alguns, va ser una decisió necessària que si no s’havia pres abans era pel període d’interinitat en el que estava sotmès el club. Ara bé, contractar un entrenador abans que un secretari tècnic és començar la casa per la teulada, un gest que demostra manca de planificació.

En el pla econòmic, els deutes a curt termini han marcat el dia a dia. I encara el marquen. Justament aquí és on més es demostra que la botigueta segueix sent de Dani Sánchez-Llibre i Ramon Condal. És evident que són els màxims accionistes i per això negocien amb Hisenda, però em temo que els fets desmunten tota aquella cantarella durant la campanya de que el nou Consell d’Administració no dependria gens dels dos màxims accionistes.

Un efecte col·lateral són les presumptes negociacions que han mantingut els màxims accionistes amb un grup iranià. Quan va aparèixer la notícia la majoria no podíem saber si eren certes o no, però la rotunditat i la rapidesa amb que Dani Sánchez-Llibre ho ha negat, fa que en comencen a tenir seriosos dubtes. En tot cas, esperem que si algun dia es produís la venda fos assegurant que els compradors tenen un projecte pel club. Potser seria la manera de que, per una vegada a la història, aquest club tingués alguna cosa semblant a un projecte.

En el pla social, i aprofitant les festes de Nadal, s’han celebrat una sèrie d’actes pels que cal felicitar el Consell. El Conseller de l’àrea també ha fet unes manifestacions en la línia de treballar per augmentar el número de socis que han agradat molt i que, coneixent la persona, crec que tots en les hem cregut i ens hem il·lusionat.

Com a sensació general, a mi em fa l’efecte que tot segueix bastant igual que amb l’anterior President. Jo tenia l’esperança que, després d’algunes setmanes de mandat, el Consell d’Administració ens presentaria el full de ruta de l’entitat pels propers mesos i anys, però els dies passen i aquí ningú no explica res de res. Tot plegat, i coneixent la forma com s’ha gestionat tot plegat els últims anys, em porta a pensar que la improvisació segueix ben instal·lada a Cornellà. Potser haurem d’esperar a que es compleixin cent dies.

Anuncis