La Junta General d’Accionistes del dinou de novembre de dos mil dotze passarà a la història com una de les pitjors nits – sinó la pitjor – de l’espanyolisme. El que es va viure allà és només una foto fixa de l’estat terminal del club. Ni allà va acabar res ni allà va començar res. Va ser una batalla més de la guerra civil que va esclatar fa temps en el si del Consell d’Administració i que ara fa mesos que s’ha traslladat a la massa social.
Els responsables de la situació són tots i cadascun dels que han format part de la gestió de l’entitat en els últims anys. Els màxims responsables són els últims Presidents i màxims accionistes, com en qualsevol empresa (perquè som una empresa, oi?). Però tots els Consellers hi tenen la seva part de culpa. Tots han contribuït, per acció o per omissió, al clima irrespirable que ens toca viure i a la vergonya pública que ens toca patir.
Durant tota la campanya electoral he mantingut una posició neutral en el procés, perquè com ja he deixat escrit en diversos articles, estava molt decebut pel baix nivell de totes les candidatures i no m’han convençut de res. Cap d’elles ha estat capaç de presentar un pla d’acció que permetés intuir un bri d’esperança per treure el club del pou. Però, a la vegada, els candidats s’han perdut en acusacions creuades que, vist amb perspectiva, només han servit per excitar encara més els incondicionals de cada bàndol. Una excitació que va tenir el seu punt més àlgid durant la Junta.
Ens agradi més o menys, hi estiguem més o menys d’acord, l’Espanyol és una Societat Anònima Esportiva. Hem debatut molt sobre el tema, hi hem donat moltes voltes, però aquesta realitat no entén de debats ni de sentiments.
Joan Collet va rebre el suport de gairebé dues terceres parts de la massa accionarial. I va esdevenir el vint-i-setè President de la història del club. Joan Collet és el meu President, és el President de tots els pericos, perquè així ho marquen els estatuts del nostre estimat club. El procés electoral s’ha tancat i ara cal que tots remem en la mateixa direcció. Amb un únic objectiu: no desaparèixer. És així de senzill i així de complicat a la vegada. La supervivència està en joc i cal que siguem conscients tots plegats que la guerra civil serà la nostra perdició.
Jo no em considero ni guanyador ni perdedor, perquè no he donat suport a cap candidat. Però vull demanar, des d’aquest humil racó, que tots, guanyadors, perdedors i neutrals, estiguem a l’alçada que la història centenària del club reclama. Deixem treballar al nou Consell d’Administració i intentem sumar. Potser és el moment que totes les idees per un Espanyol millor es transformin en projectes de futur, perquè el futur és a les nostres mans.
Anuncis