No vaig ser a la manifestació d’ahir perquè estava a més de nou mil quilòmetres, però he tingut ocasió d’intercanviar impressions via mail amb alguns dels que sí van ser-hi. També he vist fotos i vídeos, i he llegit cròniques, editorials, posts i tuits. I en tots he pogut reconèixer dos denominadors comuns: la independència i l’alegria.
No hi ha cap mena de dubte: la manifestació va reclamar la independència de Catalunya. Però el que és més important és que la gent que s’hi va manifestar ho va fer amb alegria i il·lusió. Cap rastre del cabreig de fa dos anys arran de la sentència del Tribunal Constitucional que tumbava l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Queda clar que una gran part del poble de Catalunya (no tots, evidentment) ha fet un pas ferm i decidit cap a l’Estat propi, que és el lema que encapçalava la manifestació.
Si aquest nou Estat estaria dins o fora d’Europa és el gran “coco” que des d’Espanya ara treuen a passejar per acollonir els catalans indecisos. Avui escoltava un tall d’una ràdio per Internet que deia que Catalunya trigaria dècades en ser un Estat de la Unió Europea. Dècades. I jo pensava que precisament són dècades el que portem intentant encaixar a l’Espanya constitucional. I no hi ha manera.
Tornant a la manifestació. Deia que hi havia alegria al rostre dels qui hi eren. Ni rastre de violència o de bilis contra Espanya. Ben diferent dels que, des de l’altra banda, atien el foc amb opinions i declaracions totalment fora de lloc.
Us deixo algun tastet:
– Opinió de Santiago Abascal a Libertad Digital: “La farsa se precipita“.
– Opinió de Josep Maria Francàs a La Gaceta: “¿Algarabía?
– Jiménez Losantos a esRadio: “lárguense, son un cáncer“.
– Opinió de José García Domínguez a Libertad Digital: “La puta y la Ramoneta“.
– Article de Alerta Digital: “La flaca memoria de los malnacidos charnegos separatistas“.
– Opinió de Joan Tubau a La Gaceta: “El 12 de Septiembre“.
– Article de Alerta Digital: “Cataluña, una sociedad enferma que se encamina al abismo“.
Llegint tots aquests textes i escoltant algunes opinions queda clar que hi ha gent, que té micròfon i altaveu i, per tant, capacitat d’influir en el pensament de moltes persones, que no té ganes de fer cap mena d’esforç per entendre PER QUÈ hi ha tants milers (més d’un milió) de persones que es manifesten. No volen entendre-ho, només es dediquen a desqualificar i insultar. Incults, aborregats, adoctrinats, xarnegos, càncer, desgraciats, farsa. I tots aquests insults els he tret només dels títols dels articles de més amunt.
No sé si ara mateix hi ha majoria d’independentistes a Catalunya. El que està clar és que el número va creixent inexorablement. I la tendència seguirà així mentre els que volem un Estat propi ens mirem el futur amb alegria i il·lusió i molts (no tots, evidentment) dels que no accepten la voluntat d’un poble es dediquen a escupir bilis per la boca cada cop que l’obren per dir alguna cosa. No hi cap cap mena d’interès per entendre una gran part dels catalans, que ja hem llençat la tovallola d’intentar explicar-nos a Espanya.

Advertisements