Fa setmanes Joan Collet li va demanar a Álvaro Vázquez que es mogués de la seva posició enrocada, fes un pas endavant i mostrés les seves cartes. Álvaro s’ha mogut, ha denunciat el club per impagament, assenyalant clarament el camí cap a la porta de sortida del club. Álvaro ha dit clarament que vol marxar de l’Espanyol. Agradarà més o menys com ho ha fet, però el cas és que se li entén tot.

Ara Joan Collet li exigeix a Álvaro que retiri la demanda, que faci un pas enrere i que torni a enrocar-se. Ara que el jugador ha mostrat les cartes, el club li exigeix al jugador que les torni a amagar, quan el que hauria de moure fitxa ara és el club. Però enlloc de reconèixer que al club també li interessa vendre Álvaro i, per tant, ingressar uns bons diners, s’entossudeixen en mantenir la postura de carregar sempre totes les culpes als jugadors, especialment si són de casa.

Estem en una situació d’enquistament que té molts paral·lelismes amb els casos de Tamudo i Javi Márquez. En aquells dos casos i en l’actual d’Álvaro, les dues parts (jugadors i club) veuen amb bons ulls una sortida del club, però la por a no sortir a la sala de premsa a dir la veritat acaba derivant en un creuament de merda via filtracions a la premsa, que l’únic que fa és anar minant una mica més la moral de l’afició.

Javi Márquez va dir públicament que no renovaria i Álvaro ha dit ara que se li pagui tot el que se li deu. Tan un com l’altre s’han equivocat en la forma de fer les coses i han ferit el sentiment de molts aficionats. Però cal reconèixer que han tingut un punt de valentia i honradesa per sortir a deixar clara la seva postura. És molt trist que l’única manera de sortir del club sigui de males maneres.

Al club, que espera a l’altre cantonada del ring sense desgastar-se, ja li va bé la situació: la culpa sempre és dels jugadors que, a més, tenen uns representants malvats. I si el tema del dia o de la setmana és que Orobitg és una sangonera, ningú parla de com pot ser que els hi deguem tants diners als nostres jugadors. Que s’hagi pactat un ajornament dels pagaments amb els capitans de l’equip, no hauria d’amagar l’autèntica realitat: el club és morós fins i tot amb els nostres principals actius, els jugadors. En paral·lel, però, comprem ascensos als despatxos i alguns ataquen als que ho denunciem – fent referència al deute de 180 milions d’euros – amb arguments com que estem al dia de tots els pagaments amb els nostres proveïdors.

Advertisements