Avui fa un any que Ramon Condal va convertir-se en President de l’Espanyol. De la mateixa manera, avui fa un any que Dani Sánchez-Llibre va deixar de ser President de l’Espanyol.

Un dia abans que marxés Dani ja vaig escriure que tot seguiria igual (“Tot seguirà igual“, 11 juliol 2011) perquè el club seguiria regint-se per la màxima del qui dia passa, any empeny. Crec que el temps ens dona la raó als que pensàvem que Ramon Condal no aportaria cap canvi en la forma de gestionar (o de no gestionar, segons es miri) el club.

Durant aquest any Dani, que va dir que marxaria, no ha marxat. Alguns diuen que és lògic que el màxim accionista no es pugui desvincular completament, i hi estic d’acord. Però el que no comparteixo és que totes les decisions hagin de seguir passant per l’aprovació de Dani, a través del famós telèfon vermell de la Sala de Juntes. Fa la sensació que Dani ha volgut seguir manant però sense tenir la pressió de ser al capdavant.

Pocs dies després que deixés la presidència del club vaig escriure un article on demanava que la sombra allargassada de Dani no impedís deixar treballar Condal (“El que avui és blanc“, 16 juliol 2011). Malauradament, com deia més amunt, això no s’ha acomplert.

Si alguna cosa ha canviat aquest any és que Pochettino ja té el poder absolut del club. Per primera vegada, i començant la seva tercera temporada completa, el míster va poder confeccionar un projecte totalment a la seva mida (“Un projecte 100% Pochettino“, 26 juliol 2011) i el resultat ha estat mediocre: hem acabat Lliga en catorzena posició i un equip de Segona B ens va eliminar a la Copa del Rei. Es pot vestir com es vulgui, però la realitat és tossuda i els números canten.

Un mes després del nomenament de Condal es van complir dos anys de la mort de Dani Jarque i encara ara, que aviat en farà tres, seguim sense retre-li l’homenatge que es mereix (“L’homenatge a Dani Jarque“, 2 agost 2011). Com a mínim la Ciutat Esportiva ja porta el seu nom, és un consol que ens queda.

Osvaldo va marxar a finals d’agost (“Fins mai, Osvaldo“, 25 agost 2011), després de viure un autèntic culebrot que va durar setmanes. Era el temps en que les plusvàlues per les vendes de jugadors no existien i als que ho insinuàvem ens premiaven amb estirades d’orelles (“Negoci o amor a uns colors“, 8 setembre 2011). El temps posa tothom al seu lloc, i allò que era negat per activa i per passiva es va acabar demostrant (dit pels propis implicats) que era cert, que les plusvàlues existeixen i han existit.

A principis de setembre el President Condal ens va deixar una de les seves frases més memorables, dient que el club tenia un futur esplendorós (“El futur esplendorós de Condal“, 6 setembre 2011). Una frase, per cert, que molts li han tirat en cara en el tram final de temporada.

Pochettino va arribar als 100 partits de Lliga al capdavant de l’equip (“Els 100 de Pochettino“, 28 setembre 2011), amb un balanç que es podria qualificar de normal amb els números a la mà (“Pochettino 100“, 22 novembre 2011). Una temporada en que el míster també ha superat Paco Flores (“Pochettino vs Paco Flores 108 partits“, 27 novembre 2011) i José Antonio Camacho (“Pochettino vs Camacho 118 partits“, 19 febrer 2012) en partits de Lliga a la banqueta.

Les dificultats econòmiques han estat la nota predominant durant tot l’any, fins i tot amb acusacions a través de la premsa d’impagament de sous d’exjugadors i de jugadors actuals (“L’Espanyol paga els sous dels jugadors?“, 19 novembre 2011).

El mes de gener ens vam il·lusionar amb la Copa del Rei (“Toca Copa“, 18 desembre 2011). El sorteig ens va somriure i el camí fins la semifinal semblava fàcil. Sobretot perquè a principis de gener vam tornar a plantar al totpoderós Barça, empatant un partit que abans de començar semblava que podíem perdre per golejada (“Ho hem tornat a fer“, 9 gener 2012). Però el 25 de gener el Mirandés ens va despertar del somni, en un dels fracassos recents més sonats del club (“Fracàs i a aixecar-se“, 25 gener 2012).

El mercat d’hivern ens va portar tres reforços que ens feien somiar en Europa (“Objectiu Europa“, 1 febrer 2012). La trajectòria de l’equip era tant bona que fins i tot es plantejava la possibilitat seriosa que Pochettino anés al R.Madrid (“Pochettino al Madrid?“, 9 febrer 2012). Vist ens perspectiva queda clar que era una il·lusió òptica. Com dèiem abans, el temps posa tothom al seu lloc.

A falta de 15 jornades per acabar el campionat, anar a Europa era molt barat. Mai abans, des que hi ha lliga de 3 punts havien fet falta tants pocs punts per estar en posicions europees (“Anar a Europa està molt barat“,  22 febrer 2012). Una època que va coincidir amb el partit número 50 de Lliga a l’estadi de Cornellà, tot plegat per comprovar, números en mà, que allò del fortí era un mite (“50 partits a Cornellà o el mite del fortí“, 27 febrer 2012).

El mes d’abril, quan els resultats dolents s’anaven acumulant, ens vam despertar un dia llegint a la premsa que el club havia venut una part dels drets federatius d’alguns jugadors joves de la plantilla. Un moment en el que molts ens preguntàvem, un cop més, cap a on anava el club i si teníem projecte o no (“Projecte o supervivència“, 3 abril 2012). Va ser un mes on vam contemplar atònits com els famosos bàndols del Consell d’Administració del club es dedicaven a filtrar, dia sí, dia també, informacions a la premsa (“El perillós art de la filtració“, 4 abril 2012). Els desenganys esportius s’anaven succeint (“La gota que fa vessar el got“, 11 abril 2012), però, malgrat tot, vam a
rribar amb opcions d’anar a Europa a falta de cinc jornades pel final (“Previsió objectiva a falta de 5 jornades“, 19 abril 2012). Al final, però, dels 15 punts finals només en vam sumar 1, un empat inútil a casa en l’últim partit contra el Sevilla, que tampoc s’hi jugava absolutament res.

El President Condal, just després de perdre el derbi del Camp Nou de la penúltima jornada, va deixar anar una altra frase que va encendre la parròquia perica: “Hem fet una bona temporada, ens hem salvat” (6 maig 2012). La realitat és que vam quedar penúltims si contem només els partits de la segona volta. Per tant, definir com a bona una temporada així, em sembla, com a mínim, temerari.

A partir d’aquí, una part de l’afició (i una part del Consell d’Administració) molt disgustada no només per la segona volta sinó per la gestió del Consell les últimes temporades, vam intentar demanar explicacions i canvis, sense massa èxit:
– “A qui pertany el club?“, 9 maig 2012
– “Apaguin el ventilador“, 17 maig 2012
– “El bé comú“, 30 maig 2012 i “El bé comú (2)“, 31 maig 2012
– “Titulars que toquen fons“, 18 juny 2012

Finalment, l’últim gran affaire ha estat la possible marxa de Pochettino, que hagués estat nefasta amb la fragilitat que viu actualment el club (“L’últim dany col·lateral“, 14 juny 2012).

Resum estadístic de la temporada: “Resum Lliga 2011-2012” (6 juny 2012).

 

Anuncis